x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

ENTREVISTA

Mayte Martín: “Les músiques més belles neixen del sentiment de desamor i desemparament”

Actualizada 05/06/2019 a las 12:54
La cantant, compositora i cantaora de flamenc Mayte Martín (Barcelona, 1965) va presentar recentment el seu treball discogràfic Tempo Rubato a l’Auditori Enric Granados de Lleida. El disc, que desgrana les seves vivències, amors, desamors i desenganys a través d’onze temes ens ha donat peu a parlar amb ella de la seva concepció de la vida i de la música. Des que a finals de la dècada dels 80 Peter Gabriel, cantant del grup de rock progressiu britànic Genesis, la va escollir per representar Espanya en diferents festivals, el seu nom va fer el salt internacional
Mayte Martín: “Les músiques més belles neixen del sentiment de desamor i desemparament”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Mayte Martín: “Les músiques més belles neixen del sentiment de desamor i desemparament”

SEGRE
Mayte Martín: “Les músiques més belles neixen del sentiment de desamor i desemparament”

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Mayte Martín: “Les músiques més belles neixen del sentiment de desamor i desemparament”

SEGRE

El Poble Sec té un noi indiscutible: en Joan Manuel Serrat. El que potser no sap tothom és que aquest barri barceloní també pot presumir de noia. Hi va néixer 22 anys després que l’intèrpret de Mediterráneo i, igual com ell, porta la música a la sang i és capaç d’emocionar el públic que l’escolta. La cantaora, compositora i cantant Mayte Martín, de mare catalana i pare andalús, va créixer escoltant els discos de Juanito Valderrama i La Niña de los Peines. La banda sonora de la infantesa va donar els seus fruits, atès que actualment Martín és una de les intèrprets de flamenc i boleros més ben valorades del nostre país, respectada dins i fora de les nostres fronteres. Va guanyar el seu primer premi el 1987 i un any després Peter Gabriel es va fixar en ella per representar Espanya en diferents festivals internacionals. Com a cantant de boleros es va guanyar el cor del pianista Tete Montoliu a començaments de la dècada dels 90 del segle passat, amb qui va col·laborar uns anys. Va publicar el seu primer disc de flamenc en solitari, Muy frágil, a mitjans dels 90 però fins i tot aleshores ja havia escrit, una dècada enrere, algun dels temes melòdics que componen el Tempo Rubato, que va presentar a l’Auditori. La millor manera de conèixer Mayte Martín a través dels seus amors i desamors.

Podríem dir que Tempo Rubato és un disc dedicat a totes les dones que ha estimat?
No sé si hi ha totes les dones que he estimat, el que sí que està clar és que s’hi poden trobar totes les experiències que he viscut: les més significatives, les més traumàtiques, aquelles que més han obert en mi les comportes del sentir. En resum, Tempo Rubato és una col·lecció de cançons que he anat component al llarg de la vida. Són les meves vivències, les coses que m’han anat passant: amors, desamors, desenganys. A mesura que jo les anava component, Joan Albert Amargós feia els arranjaments per a corda, que és tal com les vaig concebre des del minut zero.

Com compon millor, des de l’amor o des del desamor?
Les músiques o les construccions musicals més belles, meves o de qualsevol altre, sempre naixen del sentiment de desamor, desemparament i abandonament. Estic convençuda que l’alegria i la felicitat són contenibles, en canvi, la tristesa i el dolor, no. És per aquest motiu que crec que les obres d’art més meravelloses, més sublims, neixen de tots aquests sentiments que ens fan sentir fràgils.

Vostè és una icona del flamenc i el bolero, en canvi un disc tan personal com aquest és més aviat cançó melòdica. Per què?
Perquè quan em poso a compondre estic en terreny neutral. És a dir, allí surten totes les músiques que he escoltat a la vida, les que he assimilat, les que m’han emocionat... El que trobem tant a Tempo Rubato com a AlCANTARaMANUEL, els meus discs de cantautora, és una barreja de totes les Mayte Martín: la flamenca, la bolerista, la que estima altres estils... és un terreny únic.

Mai ha amagat la seva orientació sexual. Li ha comportat problemes?
No t’ho sabria dir, perquè no sé com haurien estat les coses, ni la meva trajectòria o recorregut, si jo hagués estat una altra diferent de qui sóc, si hagués viscut d’una manera distinta a com ho he fet i com he transitat per la vida. Mai em faig un plantejament de com podrien ser les coses si jo no fos com sóc, perquè sóc com sóc i així em manifesto en totes les facetes de la vida.

L’auge de partits d’extrema dreta com Vox comporten un pas enrere en els drets i llibertats o diria que és més aviat a l’inrevés, que la societat va enrere en aquest aspecte i per això sorgeixen aquestes formacions?
El que tinc clar és que resulta fatídic que apareguin partits d’extrema dreta. Per a mi és un retrocés en tots els sentits.

Quines llibertats queden per conquerir com a societat, en aquest aspecte?
Hi ha un pas molt important que està només a la nostra mà: naturalitzar-ho tot, ni amagar ni exagerar. Si som rossos, som rossos, si tenim els ulls verds, són verds i no negres. I punt. El primer que s’ha de saber és que la teva orientació sexual no et fa diferent a la resta, ets tu i així t’has de posicionar a la vida i al món, amb tot el que comporta. Cada un de nosaltres hem de naturalitzar què som si volem que la societat també ho faci i això demana valentia i autoreconeixement. És important treballar aquesta part. Si no, mentre més temps estigui a l’ombra, més temps trigarà la societat a naturalitzar-ho.

Tornant a la música. Rosalía s’ha convertit en un fenomen, però també en blanc de moltes crítiques, ja sigui perquè el que fa no és flamenc, perquè ella no ho és... Quina és la seva percepció?
Crec que les etiquetes tenen una importància menor. Em refereixo a que, per a mi, l’important i el que situa un artista com algú que fa art de veritat és perquè i amb quina finalitat ho fa. Parlem de flamenc, funky, rock o del que sigui. Ara bé, el que és cert és que Rosalía no és una revolucionària del flamenc i qualsevol que entengui una miqueta del gènere, ho sap. El que té rellevància és que al cap i a la fi és un producte de màrqueting i en aquests moviments ens perdem en el que menys importa.

Què és el que importa?
En la meva opinió existeix un problema de base que és molt, molt i molt considerable. Es barregen dos coses que no es poden mesclar: molta gent confon entreteniment i oci amb art, però són dos coses radicalment diferents.

Què és l’art per a Mayte Martín?
L’art és un do diví, que serveix perquè les persones connectin amb el seu jo més profund. Parlo tant de l’artista que crea com del públic que el rep i és sensible a aquesta creació. En canvi, el divertimento és tot el contrari, serveix perquè la gent es distregui de qui és, del que viu, de què vol i què no vol. D’aquí neixen tota una sèrie de confusions. Aquesta distinció entre art i divertimento és un problema que urgeix resoldre perquè un connecta les persones amb els seu esperit i l’altre les desconnecta.

I la música, què significa per a vostè?
És un instrument per obrir comportes. Crec que és l’eina més poderosa per comunicar la gent amb seu centre, el seu eix, amb la seva veritat més interna i profunda.

Quins són els seus referents?
N’he tingut molts en diferents etapes de la meva vida, segons anava descobrint facetes i matisos. Ara bé, podríem dir que la meva màxima referència en el món del flamenc és La Niña de los Peines i potser també Juan Valderrama perquè va ser el primer cantaor que em va commoure. Forma part de la banda sonora de la meva infància i adolescència. Per a mi és algú que a banda de tenir importància artística, també la té emocionalment.

Vostè és catalana, però viatja molt per feina. Com es veu fora d’aquí la situació política que viu Catalunya?
Fora hi ha una situació absolutament distorsionada de la convivència a Catalunya, de com vivim, què som i com ens relacionem els independentistes dels que no ho són i això m’entristeix molt. S’ha manipulat molta informació i això ha generat molt odi fora de les fronteres catalanes, sobretot cap als independentistes. Hi ha molta manipulació.

Comenta el contenido

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre