x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

ARTS ESCÈNIQUES COMPANYIES

SOS del sector teatral de Lleida

  • UN ACTOR DE LLEIDA, SEGRIÀ
  • |LLEIDA
Actualitzada 13/07/2020 a les 09:05

Un actor lleidatà denuncia l'odissea d'estar aturat des de fa quatre mesos pel coronavirus i lamenta la precarietat laboral del món de les arts escèniques i la cultura || Impotència davant de l'anul·lació d'una actuació d'una companyia a la província de Barcelona per ser del Segrià

‘Hamelí’, el nou espectacle de titelles de la companyia lleidatana Xip Xap.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© 'Hamelí', el nou espectacle de titelles de la companyia lleidatana Xip Xap.

XIP XAP

L’anul·lació d’una actuació d’una companyia teatral lleidatana a la província de Barcelona només pel fet que procedia del Segrià confinat va ser la gota que va fer vessar el vas del sector professional de les arts escèniques de Lleida. Un actor de llarga trajectòria en l’àmbit teatral de la ciutat denuncia l’aturada de quatre mesos pel coronavirus i la històrica precarietat laboral dels professionals del sector cultural.

Empestats

Sóc de Lleida i sóc actor. Fa 4 mesos que no puc treballar. Des dels primers dies m’ho he pres amb cert estoïcisme i resignació: l’activitat no ha estat possible. El divendres 13 de març ja se’m suspenia el primer bolo (actuació); el mateix dia en què ja no obrien les escoles, un dia abans de decretar-se l’estat d’alarma.

Però la sensació d’impotència no l’he tingut fins aquest passat dissabte 4 de juliol. I no es devia al tancament del Segrià o a l’anunci de les cancel·lacions dels meus propers bolos; una cosa a què lamentablement sembla que ens anem acostumant (després dels 26 bolos confirmats i suspesos durant aquests 4 mesos d’aturada; aquí no hi són comptades les reserves de dates o els nous dies que haurien acabat sortint).

La impotència d’ara no és perquè s’hagi suspès el que havia de ser el meu primer bolo després de l’aturada (que lluny aquell divendres de març). Diumenge 5 de juliol havíem de fer una Cigala i Formiga a Artesa de Lleida, on de ben segur el públic familiar tenia ganes de poder celebrar la Festa Major amb aquesta nova normalitat (mesures de sanitat, distància, entrades preassignades, etc.). I jo, de tornar a l’activitat, de poder actuar per al públic, i de poder fer per fi la meua feina. Però és Artesa de Lleida, al Segrià. S’han suspès els actes de la Festa Major. En tenia ganes, de tornar-hi, no ho sabeu prou, fa il·lusió poder tornar a l’activitat. Però no ha pogut ser i nosaltres “ens quedem a casa”.

Per cert, divendres, quasi a últim moment, havia escrit al SEPE preguntant per la compatibilitat amb l’atur (que després de més de 2 mesos vaig aconseguir que se’m confirmés que em pertocava). Aquesta ha estat la meua limitada activitat laboral durant 4 mesos, escriure correus i esperar respostes escarides, dubtant de si tenia dret a alguna prestació. La meua relació amb el SEPE no ha estat fàcil (més per un problema d’incomunicació), i veig que ho continuarà sent: ara els hauré d’aclarir que l’actuació no es va fer. Algun dia ho explicaré en unes memòries o en un programa de monologuistes d’humor. (També he de dir que des del moment en què se’m va reconèixer la meua prestació he cobrat puntualment!)

La meua impotència tampoc és pel següent bolo cancel·lat de la represa: dimecres en teníem a la Fira de Titelles d’emergència. Presentàvem l’últim espectacle acabat d’estrenat, Hamelí. Ja havia quedat amb el tècnic del teatre, després de parlar-hi durant més de 1/2 hora per telèfon i d’aclarir tot el que vam poder, per anar-hi dilluns a donar un cop d’ull a les qüestions tècniques. El plantejament era complex, un tetris on 6 companyies compartíem escenari (o un bocí d’escenari), però on tothom assumíem el repte amb ganes i voluntat de tirar-ho endavant. Amb la Fira també havíem rigut amb complicitat quan els vaig explicar (per correu) la sensació d’estar rovellat després de 4 mesos sense visitar un teatre, i de per fi poder tornar-hi, de veure com les ganes ens motiven a desoxidar-nos: la gent de la Fira en tenia moltes, de ganes. Les companyies, també; i a més ens hi juguem la nostra feina: és un mercat, venien programadors i programadores, ens hi va que ens agafin actuacions per a la temporada vinent. Per segon cop s’ha hagut de suspendre. I aquesta vegada, bruscament, no ens ho esperàvem. Tampoc podrà ser, però “ens en sortirem”.

La impotència tampoc és per la cancel·lació de l’actuació del divendres 17 de juliol, el següent que tenia en aquesta etapa de represa. Era la primera presentació d’un projecte nou amb el grup de soundpainting: Horitzons cartogràfics (dins la programació cultural d’estiu de Lleida Fase Cultura). Una idea sorgida del confinament, a partir de la diferent percepció del pas del temps i la redescoberta de la ciutat, de contemplació del paisatge: del visual i del sonor. Hem fet una setmana intensa d’assajos, compartint espai amb les cabres transhumants –mil gràcies!–, i visitant els llocs d’actuació, amb el repel·lent de mosquits i litres d’aigua. Dies de proves, d’errors i de trobades, amb moltes ganes de poder-ho mostrar al públic. Sembla que haurem d’esperar, però “tot anirà bé”.

De tot això potser sí que “ens en sortirem”. La veritat, ajudaria un replantejament de la precarietat laboral del sector teatral (i cultural en general): agrairíem mesures per cobrir des del Govern tota aquesta activitat suspesa: és la mateixa Generalitat qui reconeix que té la competència exclusiva en matèria de cultura. Seria imprescindible que es mantinguessin i paguessin tots aquests contractes amb l’administració pública, tot i no fer-se les actuacions, tot i ajornar-se a més de 3 mesos vista: nosaltres vivim dels bolos del dia a dia. I és el que permet funcionar les petites estructures empresarials, les companyies de teatre. Aquesta va ser una de les primeres mesures anunciades pel Govern, mantenir els contractes públics tot i no poder-se oferir l’activitat, i promoure a mantenir també aquests llocs de treball. He vist com sí que es fan aquests esforços en altres sectors: pagant els contractes a les empreses de transport escolar o de menjadors, per exemple (les grans empreses de càtering, on els llocs de treball ja s’havien convertit tots en ERTO; en canvi, les AMPA i AFA encara no tenim clar què haurem de fer per tenir una compensació econòmica per les pèrdues). O el funcionament en altres països, on un actor o actriu cobra igualment les actuacions suspeses. Seria bàsic la cobertura laboral i econòmica d’una cancel·lació perquè algú de nosaltres pugui estar malalt, perquè hagi estat en contacte amb un positiu per Covid i hagi de complir quarantena, o perquè simplement tingui símptomes d’un refredat comú (no vull comptar quants bolos hem fet al llarg de les nostres vides tenint febre o algun altre símptoma pitjor, i no poder suspendre perquè the show must go on). Que no s’ajorni més la nostra situació i que se’ns consideri més aviat com a treballadores de la cultura, amb els nostres drets laborals, i no tant com a artistes innovadores, creatives i emprenedores, amb la nostra precarietat. I no n’excloc la nostra part de responsabilitat com a sector, la falta de sindicació o d’ajuntar-nos per reivindicar i millorar les nostres condicions. Perquè “si es vol es pot”.

Però el que realment m’ha entristit no és una cancel·lació que m’afecti directament a mi. Com les meues cancel·lacions hi ha infinitat de casos i circumstàncies, totes similars i totes diferents.

Totes degudes a un estat d’alarma i un confinament que ens han restringit l’activitat completament, i que hem assumit de la millor manera, amb responsabilitat i compromís social. La sensació d’impotència només m’ha arribat en saber que el diumenge de la setmana passada es va suspendre una actuació a la província de Barcelona perquè la companyia era de Lleida.

I d’això no tinc tan clar que “ens en sortirem”, que simplement “si es vol, es pot”.

De moment (potser d’aquí uns dies ho veig molt diferent, el confinament també ho té, això) només em transmet aquesta sensació amarga de batalla perduda, una incapacitat humana de ser racionals i de tenir la serenor de saber actuar davant dels fets. Tothom del sector, les diferents treballadores, des d’actrius i actors, tècniques de so i llum, muntadores, regidores, taquilleres, acomodadores, escenògrafes, directores, gestores culturals, tècniques i programadores, companyies, associacions, administracions, etc.; totes hem confiat en la voluntat i hem fet i desfet, per tornar a fer.

Però suspendre perquè som uns empestats, quan en canvi la directriu del Govern ha estat mantenir l’activitat, i quan les mesures sanitàries es podien complir perfectament, em dol i m’entristeix més que tota la feina que he deixat de fer i he perdut. I no us podeu imaginar les ganes que en tenia, de fer cada un d’aquests bolos!

 

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre