x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Francesc Miralles: "Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert"

  • ALBERT GONZÁLEZ FARRAN
Actualitzada 20/02/2019 a les 16:02
Als vuitanta, Francesc Miralles (Tàrrega, 1954) era un jove guitarrista que experimentava amb el jazz i el new-age i viatjava de tant en tant a l’Índia, buscant noves formes de tocar i viure. Però un bon dia, dalt d’un escenari, es va quedar en blanc, sense poder puntejar una sola corda. “Després de tants anys practicant la guitarra, just en aquell moment em vaig buidar”, recorda el Francesc. Va ser aleshores quan va decidir fer un gir a la seva carrera i crear el Drapaire Musical (1989), un personatge que des de fa ara just trenta anys recicla deixalles (urbanes i rurals) per convertir-les en curiosos artefactes musicals que reprodueixen tota mena de sons.
Francesc Miralles: “Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Miralles: “Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert”

SEGRE
Francesc Miralles: “Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Miralles: “Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert”

SEGRE

Fregant un tub d’aigua amb el tap d’un bric sona la granota. Bufant una canya per una llengüeta feta amb el plàstic dels gots de cafè, els crits de l’ànec. I cargolant un vis en un tros de branca de xop xiriga el cant de la cadernera...

Com podríem definir aquesta feina?
Jo experimento amb els sons que fan el cartró, la fusta, el plàstic, el ferro, la goma, l’alumini, el bronze... Per fricció, percussió o bufant-hi apareixen sons, molts de coneguts.

La majoria són sons de la natura.
Per a mi, el millor músic de la història és qui va crear la naturalesa (digues-li Déu, si vols). La va fer perfecta! Em sento superat per la seva qualitat. Soc un amant de la naturalesa. La necessito cada dia. M’hi trobo molt bé passejant, amb el sol a la cara, respirant la marinada... ho necessito.

Com va néixer el Drapaire Musical?
És un personatge que va néixer d’una crisi personal. Feia molts anys que tocava la guitarra i, de cop, em va deixar d’interessar. No donava per a més, creia que estava fent sempre el mateix. A més, no me’n sortia econòmicament. Les meves propostes s’apartaven massa de la moda, una moda que sempre m’ha semblat una dictadura.

Què va fer, doncs?


Això em vaig preguntar jo. Vaig plegar de cop, dalt d’un escenari. “Un suïcidi!”, em repetia.

I el 1989 va sorgir del no-res el Drapaire Musical?
No ben bé. Quan encara tocava la guitarra, a mi ja m’agradava acompanyar-la amb efectes de so. Fregar fulles seques, picar trossos de fusta... Després, quan organitzava tallers musicals en instituts de Lleida, portava tubs pneumàtics per fer música, i els estudiants flipaven. Així que m’hi vaig llançar. Després de molt de temps sense sortida comercial, per primer cop em vaig adaptar al que el mercat m’estava demanant.

El terme ‘drapaire’ no té connotacions negatives?
Me’l va anar posant la gent que em veia. I és que era una idea trencadora, perquè en aquell temps el reciclatge no era popular. El Drapaire Musical és un personatge capaç de fer un espectacle a través d’allò que d’altres llencen. Per naturalesa, jo soc un anticonsumista. Sempre m’ha agradat la dita “un bon músic amb una canya fa un concert”. Convertir un envàs de iogurt en una simbomba, una capsa en una pandereta o llaunes de refresc en maraques... és fer màgia.

Francesc Miralles: “Un bon músic amb una simple canya ha de ser capaç de fer un concert”

Sembla tan fàcil que aquests artefactes els podria copiar qualsevol.

És cert. I jo sempre he tingut present que tot dura el que dura. I a més, els artefactes que toco als espectacles són tan directes que no sols es poden copiar. Estic segur que sempre hi ha algú que els supera.

Què vol dir directes?
Vaig entendre que havia de fer sons senzills, de fàcil manipulació, amb objectes directament, perquè la gent ho entengués i rebés més màgia. Per exemple, he vist músics recreant el so de les ones de la platja amb un tambor de mar. És un tambor que té arròs dins una estructura interna de ferro i claus que, al sacsejar-lo, fa aquest so. Però això és una abstracció, com ho és un clarinet. Emet un so atractiu, però la gent no l’entén, perquè no veu ni entén com sona. Jo, en canvi, reprodueixo el mar amb un sedàs ple de cigrons, així la gent ho veu i ho entén. Això és màgia per a mi, encara que després m’ho copiïn.

Les seves són, doncs, invencions que tenen el perill de morir aviat.
Desgraciadament, vivim en un moment que jo anomeno de “coneixement escombraria”. El que has après fins avui, demà ja ha passat de moda i no serveix per a res. Anem de pressa i necessitem aprendre i reciclar-nos contínuament.

Com ho fa?
El Drapaire Musical s’ha anat transformant amb els anys. Dels primers tallers, que encara en continuo fent, van sorgir els espectacles de contes. M’inventava petites històries per allargar les sessions. Històries on s’incorporaven els sons que fèiem als tallers: la campana, la pluja, l’elefant, els ànecs... fins i tot una traca de petards. I d’aquí va néixer Tot sona a la Selva Amazònica, un espectacle que es construeix amb sons que el públic produeix amb deixalles i objectes quotidians.

El públic?
Sí. Per sobre de tot, el Drapaire Musical és un projecte interactiu. Els seus tallers i espectacles són perquè la gent hi participi. El viatge per l’Amazones està pensat perquè un públic de fins a tres-centes persones toqui. Animals com la serp, el mico, la cacatua, el lloro, l’ànec, la granota... els sons d’un bosc inundat, el riu, la pluja, una font... i fins i tot un elefant que apareix per sorpresa, són tots produïts pel públic amb bosses, tubs, canyes, paper, pots, envasos... És a dir, tot es fa amb deixalles urbanes.

Si ara reciclar ja no és tan innovador com abans, les idees del Drapaire segueixen engrescant?
Sí, perquè m’he anat trencant el cap amb noves propostes. Per exemple, ara estic molt més concentrat en les deixalles rurals, com els canyars o les branques mortes de l’esporga, i he creat una ludoteca d’aigua.

Una ludoteca d’aigua?
Sí. Munto un conjunt d’instal·lacions per produir sons amb l’aigua. Tothom pot participar-hi fent-les sonar l’estona que vulgui i, òbviament, mullant-se.

Quins sons?
Hi ha una caixa de ritmes feta de gotes que cauen sobre diferents superfícies: alumini, porexpan, pots diversos... La gent pot crear-se ritmes al seu gust. També hi ha una post de planxar amb copes afinades per fer-les sonar amb els dits molls; mitges carabasses flotant que fan de tambors; un espai per fer bombolles gegants... Però res no sona si el visitant no es belluga. És un espectacle purament interactiu.

Vaja, sembla que el Drapaire Musical ha trobat sempre un lloc per anar fent.
No sempre. L’any 2011 el Drapaire Musical es va fotre una bona bufetada. La crisi econòmica va fer que tot se n’anés en orris i ja no em contractés ningú. Va caure la demanda a zero!

I què es va treure del barret?
Les Postals Sonores.

?
Vaig editar un DVD amb fotos i sons del nostre territori: el vent, les campanes, l’autovia, els mercats, el so del tractor als sembrats, el xiuxiueig dels collidors de fruita, l’ambient als pobles de pedra, el cant del sisó, la cadernera, del gaig blau... fins i tot el silenci de la boira!

Sons fets amb deixalles també?
No ben bé. Els escolto, o els imagino, a la natura i després els intento produir amb un sintetitzador informàtic. Es tracta de crear la forma més pura d’aquell so. Em sembla una sortida interessant per al Drapaire Musical.

Competir al món digital sembla agosarat...
Sé que hi ha gent jove que em dona mil voltes en les noves tecnologies, però productes digitals de qualitat n’hi ha molt pocs. Hi ha molt material a les xarxes que no val res: soroll i cadenes de wàter. Però hi ha gent que encara demana qualitat i espais de silenci.

O sigui, el Drapaire s’està reciclar a si mateix?
Combinar la tasca de reciclatge musical als escenaris amb el treball digital a casa m’ha ajudat molt durant els darrers sis anys. Em dona inspiració i segurament el Drapaire n’acabarà reconvertit.

En el Drapaire Digital?
M’agrada!

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre