x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Els Pets: “Sense els concerts que vam fer a Lleida al començar, no hauríem arribat enlloc”

Actualitzada 28/03/2019 a les 10:43
Ja fa més de tres dècades que Els Pets van irrompre a l’escenari musical català amb el seu inconfusible pop-rock. Ara tornen amb Som, el dotzè disc després de cinc anys, produït per Joan Pons, El Petit de Cal Eril, al seu estudi de Guissona, on els de Constantí van passar tot un mes de juliol. El proper 26 d’abril el presentaran a la Llotja de Lleida i a l’estiu formaran part del cartell de l’edició commemorativa del Doctor Music Festival a Escalarre. Per tot això hem volgut repassar amb ells la seva trajectòria i endinsar-nos en aquest Som, premi Enderrock al millor disc pop-rock
Els Pets: “Sense els concerts que vam fer a Lleida al començar, no hauríem arribat enlloc”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Els Pets: “Sense els concerts que vam fer a Lleida al començar, no hauríem arribat enlloc”

JUDIT SABATÉ

Tenen 55 anys, cap necessitat d’aparentar eterna joventut i amb Som, Els Pets es reivindiquen i demostren que l’experiència és un grau. Les 13 cançons són retrats vitals, en alguns casos plens de melangia, altres, de cruesa, com la catàrtica Corvus o de dura realitat, com L’exèrcit que vindrà, homenatge a l’1 d’octubre.


Com es manté un grup de música a dalt de tot durant 30 anys?
Lluís Gavaldà (LlG): No és tant mèrit del grup com del públic. Som afortunats de tenir seguidors incondicionals i intergeneracionals. Si no, tocaríem a casa i poc més.

Joan Reig (JR): Si em miro a mi admirant altres artistes des de petit, respondria que t’acostumes a les cançons. T’acompanyen. És com un amic que et va fent regals en forma de cançons. Crea addicció. Hi ha gent que segueix Els Pets, les peces són com bàlsams i ho han encomanat als fills. Duien el casset al cotxe i els petits han crescut amb elles.

I Els Pets, com han crescut?
LlG: Diria que han fet una evolució bastant òptima, en el sentit que vam començar sent tan dolents que l’única opció era millorar. Teníem poca perícia musical, molta ambició, idees i ens vam anar fent grans als escenaris. Primer la línia musical era massa eclèctica, volíem fer tots els gèneres que ens agradaven, tant si ens esqueien com no. Teníem una vena humorística i una mica predicadora que hem polit fins a trobar el nostre llenguatge, que definiria com a pop d’autor, lletres costumistes, guitarres i tornades enganxoses. Amb Bon dia i Sol comencem a trobar el nostre relat.

L’amistat que els unia d’abans ha estat clau per continuar junts?


LlG: Del tot: tres nois del mateix poble, gairebé del mateix barri i la mateixa edat. A la vida d’un grup hi ha moments de molta adrenalina, tensió, gelosies, diferències de parers i decisions que has de prendre amb pocs minuts de reflexió. Si darrere no hi ha una amistat i estimació profunda, és difícil de gestionar.

No han tingut mai temptacions de deixar-ho córrer?
JR: Entre disc i disc oxigenem la relació [riu]. La gent es pensa que vivim junts i dormim a la mateixa habitació. No. Quan ens veiem més és quan estem en actiu. El Lluís ara resideix a Londres; en Falin porta vida “d’executiu agressiu” amb una multinacional; i jo he fet un disc en solitari, he format part de Mesclat, toco amb Tarraco Surfers... Tenim vida fora d’Els Pets.

LlG: Quan estem a punt d’enfadar-nos, s’acaba la gira (riu).

Som està produït per Joan Pons, El Petit de Cal Eril. Com va anar?
LlG: Ens vam conèixer fa temps, i amb la seva desimboltura ens va dir: “A veure quin dia us produeixo un disc.” Li vaig respondre: “Quan siguis gran.” Fa un parell d’anys, quan ens va demanar una col·laboració, em diu: “Et faig saber que tinc 36 anys i ja sóc gran.” No sabia de què parlava [riu]. Quan m’ho va recordar, li vaig respondre: “Si ja ets gran, ja ens pots produir.” Bromes a part, és una de les millors decisions artístiques dels darrers deu anys.
 

Vam començar sent tan dolents que l’única opció que teníem era millorar


Per què?
LlG: L’experiència ha estat excepcional. És una persona d’una qualitat humana fora del comú. Vam estar un juliol a Guissona, al teatret, i semblava que fóssim en una espècie de bombolla. Artísticament, és un geni, té molt talent i va ser molt generós al treballar el disc, per entendre què i com ho volíem.

Com és per a uns veterans que els produeixi algú més jove?
LlG: Has de fer un exercici d’humilitat i treure’t l’ego. Això en un músic és molt saludable. D’humilitat en tenim poca i, d’ego, bastant.

Coneixien la Segarra?
JR: Sí. És preciosa. Si una cosa ens ha regalat Els Pets, és recórrer el territori. Cada dia anava a caminar. Al tercer o quart dia, els matiners del poble ja em saludaven.

A què fa referència el títol, Som?
JR: Ens agradava perquè tenia dues lectures: una a nivell de grup i l’altra, col·lectiu. En el primer cas era com un exercici d’autoafirmació, de dir “encara som aquí”. En el segon, té una lectura més col·lectiva, de país, fruit del que està passant. Vull dir que una de les lliçons més importants del procés és que la força del poble és imparable.

Els Pets: “Sense els concerts que vam fer a Lleida al començar, no hauríem arribat enlloc”

La cançó L’exèrcit que ha de venir seria una mica això, oi?
LlG: Sí. Era inevitable parlar-ne. També ho fem de manera més críptica a Prendre mal, que intenta fer un retrat costumista d’un torturador, apallissador de gent pacífica.

Amb Corvus, el tema autobiogràfic que parla d’abusos sexuals, ensenya la seva ànima com no ho havia fet mai. Què el va portar a escriure finalment la peça?
JR: Era en un calaix feia anys, però era una cosa tan sòrdida i em tocava tan de prop que no aconseguia tirar-la endavant. El naixement del meu fill em va fer veure les coses diferent. La mort d’aquell senyor va ser un altre detonant. A més, sóc jurat del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada, el FIC-CAT, on es va presentar el documental Shootball sobre el professor dels Maristes de Barcelona. En resum, en els darrers anys anava rebent impulsos. En aquell moment, la cançó va servir per matar fantasmes. Els que tenim una feina creativa a vegades fem teràpia desenvolupant-la. La sorpresa ha estat que després tot plegat ha esclatat. Per això sóc reticent a parlar-ne, no vull que ningú pensi que m’he aprofitat del boom originat per tots aquests casos que es destapen ara.
 

El títol del disc, ‘Som’, per una banda és un exercici d’autoafirmació i per altra, reivindica la força de la col·lectivitat


El 26 d’abril presenten Som a la Llotja. Hi havien actuat mai?
LlG: Diria que no. Al plantejar la gira vam fer una aposta arriscada: pocs espectacles i tots de pagament. El motiu era que teníem ganes de reivindicar el valor d’un concert de rock. Tenim la sensació que a través de les festes majors s’ha anat creant una falsa imatge que els concerts han de ser sempre de franc. Això no ajuda a prestigiar-los.

Darrere hi ha molta feina.
LlG: Exacte: Hi ha un espectacle, un vestuari, una escenografia. Volíem reivindicar que un músic malgrat ser artista té dret a guanyar-se la vida. Està clar que amb els discos no ho fem. Per això vam plantejar molt pocs concerts i que cada un d’ells fos un esdeveniment. I estava clar que a Lleida o rodalies hi havíem de venir.

Per què?
LlG: Perquè la història emocional entre Lleida i Els Pets és molt important. Al principi, si no arriba a ser pels concerts que fèiem per aquí, no hauríem arribat enlloc. Presentàvem les gires a Bellpuig, a Verdú... Hi actuàvem més que a Tarragona. Ara potser no ho recorda ningú, però nosaltres sí.

Al juliol seran al Doctor Music.
LlG: Serà un honor. A més compartirem cartell, entre d’altres, amb el grup que venerava de petit: King Crimson. Jo era un fan de la música progressiva i Robert Fripp per mi era Déu Nostre Senyor. Saber que el tindré al mateix escenari és genial. No penso dir-li res, ni tan sols intentar-ho, però sé que em sortirà el fan que porto dins. Tornaré a sentir que tinc 14 anys.

Van ser a les primeres edicions?
LlG: Com a públic. Vam acampar i al costat ens devia tocar la tenda que tenia més moviment, soroll i nivell alcohòlic de tot el territori, fins a tal punt que l’endemà em vaig buscar una habitació. A més em vaig passar tres hores fora esperant la meva parella que havia tingut pana amb el cotxe. Llavors no hi havia mòbils i vaig patir molt perquè no arribava i no sabia per què, i al mateix temps sentia com em perdia els concerts.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre