x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Gerard Quintana: “Comparteixo amb els protagonistes l'actitud vital de buscar i trencar els límits”

Actualitzada 08/04/2019 a les 12:15
El cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, acaba de debutar en la novel·la amb Entre el cel i la terra (Columna), un llibre en què parla del present a través del passat recent, de les formes de l’amor, de la llibertat i dels límits. Ho fa, per una banda, donant veu a un pintor basc, el Patxi, i les seves dues amants, la Neus i l’Àngels, en una història que comença el 1952 a Barcelona; i per l’altra, resseguint les peripècies de dos joves, la Clara i el Bru, que creixen a la Girona de la dècada dels 70. Això sí, la música corre per les venes i per la tinta: Entre el cel i la terra conté més de cent referències musicals.
Gerard Quintana: “Comparteixo amb els protagonistes l’actitud vital de buscar i trencar els límits”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gerard Quintana: “Comparteixo amb els protagonistes l'actitud vital de buscar i trencar els límits”

SEGRE
Gerard Quintana: “Comparteixo amb els protagonistes l’actitud vital de buscar i trencar els límits”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gerard Quintana: “Comparteixo amb els protagonistes l'actitud vital de buscar i trencar els límits”

SEGRE
Ell també va néixer entre Blanes i Cadaqués, aneu a saber com el va tocar la tramuntana, però estava segur que quan hagués viscut, per tant, quan fos més vell, escriuria. Gerard Quintana (Girona, 1964) ha triomfat durant més de 30 anys al món de la música, com a líder del grup Sopa de Cabra i en solitari. Ara, complerts els 50, ha publicat la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra. S’ho havia promès a ell mateix i, com que s’ha conjurat ser el seu millor amic, ha complert. Si en Siset somriu i diu que no té pressa, ell s’ha llençat a aquest camí que sap que ha de fer sol, vora les estrelles. Està content. Sap que repetirà.

Què l’impulsa a escriure una novel·la?
Les persones som moltes coses i, sovint, no tot és visible. No he deixat mai d’escriure, era el meu somni d’infantesa, el meu projecte de vida. En part, per això vaig començar a estudiar Periodisme. A més vaig viure la infància i joventut damunt de la llibreria del meu oncle, establiment que acaba de complir 140 anys. Això condiciona. Per a algú tímid com jo era una oportunitat de viure a través dels personatges fets que no m’atrevia a viure. Jo vaig anar a la música gràcies a la paraula, però tenia clar que abans de desenvolupar un univers més complex que una cançó, com és una novel·la, primer havia de viure. I em va semblar que els 50 anys era una bona frontera.
 

L’amor és un dels elements més subversius, transformadors i revolucionaris que existeixen


Per què els 50?


Sóc d’una generació que va rebre l’impacte del rock dels 60 i els referents musicals eren els artistes de l’anomenada Generació del 27: Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi Hendrix... Tots van morir amb 27 anys, fent bona la dita de “viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver”. Per a mi fer 30 anys ja era molt. Potser per això em vaig posar la frontera dels 50, vés a saber si inconscientment, creient que no hi arribaria mai. Ara bé, quan vaig arribar-hi vaig complir perquè intento ser el meu millor amic i, per tant, he de complir els compromisos amb mi mateix.

Que ha volgut explicar a Entre el cel i la terra?
L’expressió ja marca els límits de la nostra existència: tot passa entre el que trepitgem i el que no podem abastar. Parla de límits, els personatges viuen buscant els límits de la seva llibertat, no es conformen amb el món, codis i pautes que troben i volen anar més enllà. Per una banda és un cant a la llibertat i, per l’altra, una novel·la en la qual les formes i límits de l’amor són molt importants.

Parlem de poliamor?
En certa manera. Els personatges encarnen dues generacions. Hi ha el Patxi Saura, jove de Bilbao que arriba a Barcelona a principis dels 50 per ser pintor, com ell desitja i estudiar a l’escola on va anar Picasso. Per tant, ja trenca amb la seva família. Aquí viurà dos amors que representaran coses diferents. Però també hi ha el Bru i la Clara, d’una altra generació i context històric, entre els anys 70 i els olímpics. I un gran secret que no desvetllarem, però la manera com la segona generació redimirà la primera és trencant un dels grans tabús. Hi ha un treball molt acurat de vestir la novel·la d’aquest context històric que interpel·la i dialoga amb el present i en fa de mirall.

Com ha escollit els moments històrics?
El primer capítol comença el 1952, però amb tot el flashback del 1951. La vaga de tramvies va ser la primera revolta popular contra el règim de Franco, un moviment espontani de baix cap a dalt, sense lideratges efectius. Això em servia de mirall amb els moments actuals que estem vivint. Cada un dels 21 capítols és un dia a la vida dels personatges vinculat a un moment històric: l’atemptat contra Carrero Blanco, el 23-F, l’assalt al Banc Central, els aiguats de Girona del 70, l’execució del líder comunista Julián Grimau... Tot amb la voluntat de poder explicar el present sense parlar del procés, però buscant moments que ens fan de mirall.

Per què no arriba a l’actualitat? 
M’hi vaig sentir temptat, però paro el 1998, just abans del canvi de mil·lenni, perquè encara tenim poca perspectiva sobre el present, és massa emocional. Em semblava més interessant explicar l’avui des del passat recent. Tot acompanyat de la història d’amor que parlàvem, perquè l’amor és segurament un dels elements més subversius, revolucionaris i transformadors que existeixen, però a banda de poderós, jo diria que és poc tolerat.

Què vol dir?
La violència es tolera al cinema, als videojocs, a les xarxes... però l’amor, sobretot si s’acompanya de les expressions més físiques, és conflictiu. Que no aparegui un mugró. I no diguem estimar algú del mateix sexe. En moltes parts del món ni es pot mencionar. I la forma d’amor que plantejo al llibre encara va més enllà i està més prohibit arreu. Són aquests límits de l’amor i la llibertat, la guia que volia mostrar. Em sento molt reflectit en l’actitud de trencament dels límits.
 

La novel·la és, per una banda, un cant a la llibertat, i, per l’altra, parla dels límits i les formes de l’amor


La música hi és molt present.
I tant! Hi ha més de cent referències musicals i cada capítol comença amb el títol d’una cançó. A vegades perquè passen a formar part de la vida dels personatges, ja que els marquen un punt d’inflexió. Per exemple, al quart capítol, quan el Patxi és a Barcelona i presencia el Congreso Eucarístico Internacional, que marca el moment en què el Vaticà valida el règim de Franco. Aquí el títol és De rodillas, l’himne d’aquest congrés.

Havia de viure abans d’escriure. Què hi ha de Gerard Quintana?
A més de l’experiència, molt. Per damunt de tot, l’actitud vital de no conformar-se, de no acceptar les coses perquè sí, de qüestionar-les, buscar i trencar els límits. També el paper de la música. Des de petit per a mi havia estat un refugi perquè era un nen tímid, amb dificultats de comunicació i fins i tot, durant uns anys, tartamudejava. Quan cantava no m’entrebancava i això em permetia sentir-me “normal”. També la mirada sobre l’art i sobre per què serveix: el Patxi és pintor, el Bru acabarà escrivint i la Clara fotògrafa.

Marca créixer damunt d’una llibreria?
Moltíssim, tot i que no te n’adones fins que ets gran. Quan ets petit, el que vius et sembla normal. Quan demanes un Scalextric i veus que cada any l’únic que reps són llibres, penses “que estrany, això als meus amics no els passa, però ves... m’ha tocat així”. Després, un dels primers records vitals és, en plenes inundacions de Girona, l’any 70, veure com la gent corria amunt i avall de l’escala per salvar llibres i jo pensava que tampoc era tan greu, només eren feixos de paper enquadernats. De seguida, però, t’adones que en realitat estan salvant vides, potser de personatges que no existeixen, però que donen l’oportunitat de viure allò que no ets capaç de viure. I després, evidentment, les lectures. El meu oncle, al llarg dels anys, m’anava fent una mena de guia de lectura. Aquesta és una eina que hauré d’agrair sempre.

Malgrat la intensitat de promocionar el llibre i escriure’n un altre, no atura la música.
Sí. Tenim enregistrades algunes cançons i esperem tenir el disc llest a principis del 2020. A més treballo en un altre projecte, Intocables, un homenatge als músics que van entendre que la música podria canviar el món, a través de cançons que en algun moment van estar prohibides, censurades o perseguides.

Com està vivint l’actualitat algú que ha passat de sentir-se ciutadà del món a independentista?
Al final el meu compromís és amb les persones més enllà dels partits. Tornem a l’amor. Aquí hi ha persones empresonades i exiliades i un judici que no és a unes persones, sinó a un país, a una ciutadania, a un mandat i a uns líders socials, que han actuat amb amor a unes idees i a un col·lectiu. En canvi, s’interpreta com una agressió a un ordre constitucional, però qui ha actuat amb violència és qui està dictant amb autoritat. Aquesta és la meva visió perplexa. Amb qui t’has de comprometre? Amb el dèbil i el maltractat.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre