x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Alba Suárez: “M'agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional”

Actualitzada 19/08/2019 a les 09:41
Va ser una de les primeres noies que van trepitjar els terrenys de joc de Lleida a mitjans dels noranta. L’Alba Suárez fa gairebé vint-i-cinc anys que està vinculada al món del futbol. Com a jugadora ha passat per totes les categories possibles i actualment s’asseu a la banqueta. Juntament amb la Rous Martínez dirigeixen l’amateur de la Unió Esportiva Balàfia, un equip inclusiu que competeix perquè el futbol sigui un terreny lliure de discriminacions
Alba Suárez: “M’agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Alba Suárez: “M'agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional”

SEGRE
Alba Suárez: “M’agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Alba Suárez: “M'agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional”

SEGRE

Lluitadora incansable, aquesta és una de les imatges que projecta l’Alba Suárez quan la coneixes. Quedem a les instal·lacions del Balàfia, el primer club que va acollir-la quan tenia sis anys i que ara fa de paraigües de l’equip amateur de nois, que dirigeix amb la seua amiga Rous Martínez, una iniciativa de l’associació esportiva Pibody de Lleida.

Aquest no és la primera banqueta que trepitja.
Vaig portar el Pardinyes B femení tres temporades i també he arribat a fer d’àrbitra. Com a jugadora, quan vaig arribar a cadet ja no podia continuar amb els nois i vaig anar al Pardinyes, que juntament amb el Lleida i l’AEM eren els tres clubs que apostaven pel futbol femení.

Es considera una pionera?
Suposo que ho sóc, però no té cap mèrit perquè és una qüestió d’edat. A mitjans dels noranta érem tres o quatre noies en tot Lleida. Després, a poc a poc, van anar sumant-se noies fins que es van poder crear els equips que et comentava.

Què pensa quan veu que la final del mundial femení omple estadis amb capacitat per a seixanta mil espectadors?
És molt maco i al mateix temps em fa una mica de ràbia perquè les noies de la nostra edat no vam tenir l’oportunitat de lluitar per fer carrera. M’agradaria tornar a tenir quinze anys i poder lluitar per ser professional. Segurament no hi hauria arribat, però aleshores no existia ni la possibilitat d’accedir a un club que et pagués dos-cents euros per partit. Tot i que nosaltres ens sacrificàvem com qualsevol altre jugador –entrenàvem tres dies per setmana i teníem els caps de setmana hipotecats pels partits– no podíem plantejar-nos ni cobrar 200 euros per partit. Tot el contrari, sempre vaig pagar per jugar, i encara gràcies que teníem equips per competir.

Aleshores tenia la sensació d’estar discriminada?
La veritat és que no, ho vivíem com una cosa normal. El futbol era un esport de nois i si volies formar-ne part havies d’assumir-ne les conseqüències.

No hi havia referents, ara les campiones del món són rebudes com autèntiques heroïnes als Estats Units i omplen estadis.
És amb el pas dels anys que te n’adones que aquesta desigualtat no està bé, que les noies tenim dret a desenvolupar una carrera esportiva i que cal trencar molts prejudicis.

L’entorn era hostil?
Sempre he estat bastant impermeable als insults, però han estat una constant durant tota la meua carrera: fos jugadora, àrbitra o entrenadora. Encara ara, en ple segle XXI, trobem públic que ens fa comentaris masclistes pel fet de ser dues noies –la Rous i jo– a la banqueta d’un equip de futbol d’homes. Encara avui en dia fan comentaris sobre el nostre cos o el nostre caràcter, alguns àrbitres se’ns dirigeixen com a señoritas amb to paternalista i molta gent ho troba normal. A ningú li passa pel cap que un àrbitre digui “cállese usted, señorito” a un entrenador, seria rídicul. Però des de petita que m’he trobat amb nois i homes que no els agrada veure una noia amb una pilota als peus i em diuen “marimacho”. Quan jugava a categories inferiors era habitual que als camps contraris fessin comentaris sobre la meua qualitat, estaven sorpresos que una noia pogués jugar tant o més bé que els seus fills.

A casa què li deien?
A la mare i les meues àvies no els agradava, pensaven que una nena no havia de jugar a futbol, que això era una cosa d’homes. Elles volien comprar-me un vestit per anar a ballar sevillanes amb les altres nenes del barri, però jo tenia claríssim que volia tocar pilota. Vaig venir al Balàfia perquè ja hi jugaven els meus cosins i el meu germà, i la veritat és que sempre em van tractar molt bé.

Ara dirigeix un equip masculí amateur que juga a Quarta regional, un projecte inclusiu que va sortir de l’associació Pibody i que està emparat per la Unió Esportiva Balàfia. La seua trajectòria com a noia en un terreny hostil l’ha feta més sensible a les desigualtats?
Suposo que sí, sempre he pensat que el futbol i l’esport en general han de ser àmbits per gaudir, per passar-nos-ho bé. Abans comentàvem la possibilitat de ser professionals i la veritat és que si hagués tingut l’oportunitat de fer-ho no sé si m’hauria atrevit. Sovint implica deixar el teu equip per anar a un club més gran, deixar enrere les amigues i la zona de confort. Explico això per recordar que, per a mi, el col·lectiu és el més important. Des de l’associació Pibody tenim com a objectiu trencar tots aquells obstacles que dificulten la pràctica de l’esport. Assessorem tècnics, clubs, escoles i entitats perquè tothom qui vulgui tingui l’oportunitat de practicar aquell esport que li agrada. El nostre equip va començar en col·laboració amb Aspros, però actualment només una part de la plantilla té algun tipus de discapacitat, la resta senzillament no han trobat cap altre club que sigui capaç de donar-los una oportunitat.

Juguen a una lliga regular.
Els primers anys participàvem en la Lab, una lliga d’empreses de Lleida; finalment vam decidir començar a jugar com a amateurs a una lliga de la federació. No és fàcil encarar una temporada en una competició de divuit equips en la qual només aspires a guanyar dos o tres partits. Has de canviar el xip, jo sóc molt competitiva i he après a treballar les prioritats. El nostre objectiu és passar-nos-ho bé i aprendre, de manera que en un partit en el qual hem encaixat quinze gols hem de ser capaços de treure’n lectures positives.

I ho aconsegueixen?
Sí. No sempre és fàcil mantenir la moral positiva perquè perdre cada cap de setmana és molt dur, però quan ens fixem en el nostre joc podem veure la progressió, la capacitat de moure’ns com un equip i fer jugades que fa només unes setmanes haurien estat impensables.

Sempre està pensant en futbol?
No, però és evident que és una de les meues principals passions. De professió sóc mestra de Primària i és una feina que m’encanta, el futbol sempre l’he viscut com una afició.

El dia que vaig trucar-li per quedar s’estava provant el vestit de boda. La seua parella també és una fanàtica de la pilota?
La vaig conèixer jugant al futbol, però va deixar-ho fa molts anys. No és pas un motiu de discussió, però la veritat és que jo prefereixo mirar un partit de Segona divisió que no pas una pel·lícula.

I és de les que els comenta?
Això és inevitable, ho fa tothom.

Quins són els teus referents a la banqueta?
Tots els entrenadors que he tingut i que m’han ensenyat que el més important són les persones.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre