x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l'independentisme català ha estat històricament un moviment d'esquerres”

Actualitzada 26/08/2019 a les 10:54
Van començar a treballar en un arxiu que recollís l’herència de l’esquerra independentista a les terres de Lleida i, en paral·lel, han acabat escrivint-ne la història dels darrers cinquanta anys. Si per a molta gent el sobiranisme és un moviment tranversal i massiu, fa només vint anys era una aposta política d’una minoria d’irreductibles esquerranosos que sobrevivien en les perifèries del sistema. La creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN)el 1969 es considera el moment fundacional d’un moviment que no ha renunciat mai a la màxima “Independència, socialisme i Països Catalans”
Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l’independentisme català ha estat històricament un moviment d’esquerres”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l'independentisme català ha estat històricament un moviment d'esquerres”

SEGRE
Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l’independentisme català ha estat històricament un moviment d’esquerres”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l'independentisme català ha estat històricament un moviment d'esquerres”

SEGRE
Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l’independentisme català ha estat històricament un moviment d’esquerres”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ferran Dalmau i David Sancho: “Avui el sobiranisme és de tall progressista perquè l'independentisme català ha estat històricament un moviment d'esquerres”

SEGRE

Abans de convertir-se en un corrent polític transversal i hegemònic dins el catalanisme polític, l’independentisme va ser, durant dècades, una opció entre minoritària i marginal. El llibre Fills de la vuitena, de David Sancho i Ferran Dalmau i editat per Pagès, repassa els darrers cinquanta anys de l’esquerra independentista lleidatana. Apunt: el Front Nacional es dividia organitzativament en regions segons la distribució que va fer la Generalitat republicana. La plana de Lleida era la vuitena.

El punt de partida és la fundació del PSAN el 1969.
És quan es fa efectiu el primer trencament generacional. Els militants més joves del Front Nacional de Catalunya, influïts per la situació política internacional dels anys seixanta –la Guerra Freda, les guerrilles revolucionàries a Amèrica Llatina i els moviments d’alliberament nacional en un procés de descolonització– fan una escissió per l’esquerra i funden el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el 1969.

Què implica això a Lleida?
Aquí només fa el pas Pere Terrado, que era el militant més jove. La gent del Front a Lleida reprodueix les dinàmiques a nivell nacional i duen a terme el mateix tall generacional, però continuen col·laborant i fent campanyes plegats. L’escissió del Front és de les més civilitzades que s’han fet mai. A les terres de Lleida es continua amb la mateixa dinàmica, bàsicament repartir propaganda i revistes en cercles afins, fer pintades i poca cosa més. A mesura que el PSAN va guanyant terreny en l’espai de l’esquerra independentista als anys setanta, els joves que volen militar políticament el consideren el seu referent.

La fragmentació ha estat una característica històrica de l’esquerra independentista, un laberint fins i tot per a iniciats.
Aquest és un fenomen habitual dins els moviments d’esquerres. Quants partits, organitzacions o corrents revolucionàries es van crear a Catalunya entre els anys seixanta i setanta? Potser és impossible d’inventariar. El Front Nacional de Catalunya havia estat fundat a París en la immediata postguerra i aglutinava gent que havia fet la guerra contra Franco i havia lluitat contra el nazisme amb la resistència francesa. Aquests protagonitzen una autèntica travessia del desert durant els anys cinquanta. Després el que passa és que ja no connecten amb els joves universitaris de finals dels seixanta que s’emmirallen i estan influïts pel Maig del 68 o la primavera de Praga.

La transició canvia les regles de joc i els partits independentistes són els darrers a ser legalitzats per l’estat. Com es ressituen en el nou tauler polític?
A les organitzacions com el Front les agafa molt descol·locades, el nou règim es consolida molt ràpidament i la seua política d’aliances durant el primer cicle electoral és molt erràtica. El PSAN i altres organitzacions nítidament autodeterministes i d’esquerres tenien suports significatius en el món de la cultura i entre els seus quadres hi ha referents amb una notable vàlua intel·lectual, però no gaudien d’una estructura de masses que els permetés afrontar els diferents processos amb força arreu del territori. A mesura que es van anar configurant les noves institucions es va fer palès que la seua capacitat d’eixamplar la base i aglutinar votants era molt minsa. Això no treu que a nivell local s’assolissin certs èxits gràcies a nuclis locals potents, com el PSAN d’Arbeca, per exemple, i que en els primers ajuntaments sortissin força regidors independents a nivell municipal que es podrien qualificar d’independentistes, però amb poc temps el PSC i Convergència es van convertint en els dos principals partits que gestionaven la vida política institucional catalana.

Convertit en un moviment social amb una presència institucional molt minsa, quin camí emprèn l’esquerra independentista als anys vuitanta?
Sobretot se centra en campanyes d’agitació al carrer, ja sigui contra l’OTAN, la mili, les centrals nuclears o en favor de la llengua catalana o dels represaliats polítics. Cal recordar que a Lleida se celebra el 1984 el darrer consell de guerra contra civils, són els militants d’ETA (PM) i un del PSAN acusats de l’assalt fallit a la caserna militar de Berga. Durant els anys vuitanta existeixen diferents ràtzies repressives contra independentistes catalans i alguns són empresonats a Lleida. Això fa que el moviment a Ponent d’aleshores centri bona part dels esforços en campanyes de solidaritat.

Aleshores el moviment es rejoveneix, el Moviment de Defensa de la Terra esdevé el nou referent.
És un moment complicat. Lluny de construir una alternativa política solvent, l’independentisme és vist com un corrent juvenil més centrat en la gresca que no pas en la política. Als anys 80 hi ha un trencament generacional molt acusat, i això va implicar que es perdés tot el coneixement que la gent amb més experiència pot transmetre per no haver de començar de nou.

El 1989 és quan Esquerra celebra el congrés de Lleida, en què Colom i Carod-Rovira condueixen el partit explícitament a l’independentisme.
Amb aquest moviment aconsegueixen anar recuperant gent que s’havia apartat del moviment i aglutinen a poc a poc antics militants del PSAN o Nacionalistes d’Esquerres que no s’havien ressituat als grans partits que monopolitzaven la vida política ni tampoc se sentien còmodes en organitzacions excessivament juvenils i radicalitzades. Aquest moment de redefinició d’Esquerra coincideix amb una greu crisi en el si de l’esquerra independentista radical, que entra en una nova dinàmica d’atomització.

Pocs i mal avinguts?
A Lleida aquesta dinàmica s’ha de matisar, si bé es reprodueixen els tics de les diferents famílies que es van constituint a nivell nacional, el 1995 gairebé s’aconsegueix crear una llista unitària a les municipals sota la sigla Candidatura d’Unitat Popular. Aquí la gent tenia bona sintonia i es tendia a col·laborar.

És l’època que l’esquerra abertzale és un referent inqüestionable?
Com que aquí el moviment era molt dèbil era fàcil emmirallar-se amb en els bascos. Aquest seguidisme val a dir que no era molt eficient per arribar a més gent i engrandir el moviment a casa nostra. Als noranta la Universitat també esdevé d’espai dinamitzador i de punt de trobada de joves de la ciutat i d’altres vinguts de fora, organitzacions com l’Alternativa Estel van ser molt actives, però també molt focalitzades en aquest àmbit.

Això canvia amb el procés?
És innegable que la conversió de l’espai convergent i de sectors del socialisme i d’Iniciativa a les tesis sobiranistes, ja sigui per convicció o per interès electoral, va afavorir un corrent de fons que s’estava articulant al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana. No es pot dir que l’esquerra independentista tingui capacitat per incidir i marcar els tempos del conjunt del moviment, que és molt transversal i complex. Però és cert que avui dia el sobiranisme és un moviment progressista perquè l’independentisme català ha estat històricament d’esquerres, i en això van contribuir centenars de persones que van mantenir viva la flama quan ser independentista no era gaire popular.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre