x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Xarli Diego: "A les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA
Actualitzada 22/10/2019 a les 15:10
Des dels micròfons de Ràdio Barcelona va punxar música per a tot Espanya a través de la freqüència de la SER durant la primera meitat dels vuitanta. En un país que sortia de l’ostracisme, Xarli Diego era una veu que descobria, promocionava i importava grups i cantants d’èxit nacional o mundial. Era una cita obligada per a milions de joves assedegats de música.
Xarli Diego: “A les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xarli Diego: “A les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula”

SEGRE
Xarli Diego: “A les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xarli Diego: “A les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula”

SEGRE

Hi ha tota una generació, la que avui se situa entre els cinquanta i els setanta anys, que, si escolta el nom de Xarli Diego, dilata una mica les pupil·les. De sobte, afloren records de joventut, quan la ràdio era, pràcticament, l’única via per escoltar música i el programa Caspe Street era una de les poques finestres que hi havia per descobrir i escoltar música.

Enyora els temps que pràcticament tenia el monopoli de la difusió musical?
A mi m’agrada molt viure el present i mirant el futur, però és cert que escrivint el llibre sentia una certa nostàlgia pel poder que tenia la ràdio. Jo treballava a la primera cadena de ràdio als anys vuitanta. No teníem competència. A la tele només hi havia dos canals i internet no era ni ciència-ficció. Si eres jove i volies escoltar música, m’havies d’escoltar a mi, tant sí com no. Avui en dia, fer-se un lloc és molt complicat, també és cert que fa molts anys que vaig deixar la ràdio.

Als vuitanta, els grans cantants internacionals que venien a Barcelona s’acostaven als estudis. Ara seria impensables que Beyoncé anés a RAC1 o TV3, per exemple.
Aleshores, les discogràfiques eren molt potents i la força dels mitjans era tal que ens cuidaven. Les companyies a mi em confessaven que, si jo no punxava els seus músics, ells no venien els discos al Corte Inglés. A mi em convidaven a concerts a Nova York o a Londres per entregar un disc de platí als Dire Straits. Ens cuidaven perquè consideraven que els havíem ajudat, encara que jo la música la posava amb el cor. No vaig cobrar mai cap sou de les discogràfiques per posar la seua música.

Entre aleshores i ara, quins són els grans moments de no retorn?
Quan els gerents van imposar-se als criteris periodístics. The Buggles cantaven allò de Video killed de radio star, però a les estrelles de la ràdio, realment, les va matar la radiofórmula. Tot va canviar quan la programació la van passar a controlar els tractes comercials i la música es posava segons la publicitat. Em vaig sentir com l’últim mohicà, tenia llibertat absoluta i gairebé no feien ni falques publicitàries. Als locutors de programes musicals que van venir després, els gerents els donaven un guió de quan i com es podia parlar i les cançons que s’havien de posar. Internet va ser l’altre canvi. Des d’aleshores la gent ja no compra discos i la indústria es va reconvertir al management per sobreviure. Els discos són l’excusa per als concerts i ja no tenen la capacitat que tenien aleshores.

A finals dels vuitanta i començaments dels noranta va dirigir dues discogràfiques, Clash i Metropol.
Va ser molt dur perquè havíem de pagar els drets d’autor per avançat a l’època i convivien els discos i els CD. Si no en venies prou quantitat, era un negoci ruïnós.

Això va ser just abans de fer el salt a la televisió, presentant la Loto 6/49 i, després, ‘El joc del Segle’. Quines diferències substancials hi havia amb la ràdio?
A la ràdio trigues més a aconseguir l’èxit, però dura més. El meu nom el recorden milers de persones encara avui en dia. Quan vaig començar a sortir a la tele, parlo de quan només hi havia mitja dotzena de cadenes, de sobte tenia sempre taula als restaurants, la gent em parava pel carrer i alguns taxistes no em volien cobrar. La gent em demanava autògrafs. Però també vaig comprovar que la tele et dóna i et treu l’èxit molt ràpidament mentre que la ràdio no oblida.

També és cert que amb ‘Caspe Street’ marcava la joventut dels oients, una etapa de la vida que certes coses es graven a foc a la memòria.
La música és molt important en aquesta època de la vida i els records et transporten a una època en què et penses que et pots menjar el món.

Vostè també era molt jove. Amb 21 anys conduïa un dels programes més exitosos d’una de les poques ràdios que es podia sintonitzar a nivell estatal. Ara seria impensable.
Aleshores tot era més fresc i fàcil. Si tenies ganes de fer-ho, tot era més ràpid. Als set o vuit anys, potser influenciat perquè la mare escoltava la ràdio tot el dia, jo ja sabia què volia ser de gran. Ara tens gent de trenta que encara no saben què volen ser a la vida. Els joves d’avui estan molt més preparats, tenen molts estudis i màsters i parlen diferents idiomes. Els veig molt més espavilats i preparats, però també una mica perduts perquè potser tenen molta informació i moltes opcions.

Explica en el llibre que a l’arribar el primer dia a Ràdio Barcelona es va creuar amb Salvador Escamilla, que el va tractar amb distància. Ho va viure com un símbol de relleu generacional. Vostè ha tingut el seu moment ‘Escamilla’?
No, perquè sempre he sigut molt independent i quan estava molt ben posicionat a la ràdio, vaig decidir anar-me’n de guionista a la tele amb Rosa Maria Sardà al programa Ahí te quiero ver. Sóc un cul inquiet, a la ràdio cobrava molt bé i tenia projecció dins la casa, però vaig preferir provar en un altre sector. Vaig passar a cobrar tres vegades menys sense saber quin futur tindria. Amb la Rosa Maria Sardà ens vam conèixer quan jo li guionitzava uns anuncis d’olis del Patrimonio Comunal Olivarero per a la SER. Li va fer gràcia i em va proposar anar-me’n amb ella. Després vaig ser assessor de la Trinca quan feia l’ Aquí no passa res, a TV3.

Al llibre deixa clar que no podria viure sense música
N’escolto tota l’estona menys quan he de parlar per feina.

En quin format?
Ara ja només en digital, gravacions en mp3 o directament de l’Spotify

Me l’imaginava més romàntic, més analògic.
A casa tinc un tocadiscos, però la veritat és que amb els anys m’he anat desprenent de tota la col·lecció fins que l’he reduïda a un centenar de vinils i un dos-cents compactes. A la vida he canviat molt de feina i també de casa, i en cada mudança decidia desprendre’m de part de la discografia. Mira si en tenia que me’ls venia a pes.

Qui s’ha salvat de la purga?
Els que tenen un valor personal, els que em recorden moments i gent especial com Joan Baptista Humet o Nika Costa. També tots els que vaig editar amb Clash o Metropol

A Nika Costa la va ‘descobrir’ vostè per al mercat espanyol. Manté l’olfacte?
Hi ha coses d’avui que m’agraden, però el meu olfacte és de quan era jove i aquesta música ha quedat desfasada per als estàndards del jovent actual. Escolto coses d’ara i no m’arriben. El Sónar és un festival d’èxit, però la majoria de la música que hi programen no l’entenc. Tinc la sensació que ja no hi ha els grans cantants dels anys setanta.

Parla també del caràcter?
Els artistes dels 70 eren molt sacrificats i agraïts. Jeannette era divertida i accessible. Els havia costat arribar fins allà i n’eren molt conscients. A partir dels vuitanta no era el mateix, eren més joves i l’èxit els venia més fàcilment i gràcies a la indústria del disc. Tot i així, era fàcil sopar amb Robert Palmer, Miguel Bosé o Luz Casal, per exemple. Els artistes eren educats i simpàtics, els interessava que t’enduguessis una bona impressió. Els d’ara són diferent, són ídols de masses més mimats. També hem de dir que molts artistes són excèntrics i això ha passat sempre.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre