x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Josep Maria Murià: "Mèxic va invertir molts diners a venir a rescatar exiliats republicans"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA
Actualitzada 13/11/2019 a les 11:31

De pares catalans exiliats després de la guerra, Josep Maria Murià va néixer a Mèxic el 1942. Si ho has de sospitar pel seu català, però, no ho endevinaries mai. Ha viscut tota la vida entre les ciutats de DF i Guadalajara, on ha fet carrera com a historiador i ha exercit diferents càrrecs a la Universitat, la Fira del Llibre o a l’Arxiu Nacional. Acaba de publicar ‘De no ser por México’ (Milenio, 2019), un homenatge a totes aquelles persones que van fer possible el trasllat al país centre-americà de més de cinquanta mil republicans que malvivien a la França ocupada pels nazis els primers anys de la Segona Guerra Mundial.

Josep Maria Murià: “Mèxic va invertir molts diners a venir a rescatar exiliats republicans”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Josep Maria Murià: “Mèxic va invertir molts diners a venir a rescatar exiliats republicans”

SEGRE
Josep Maria Murià: “Mèxic va invertir molts diners a venir a rescatar exiliats republicans”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Josep Maria Murià: “Mèxic va invertir molts diners a venir a rescatar exiliats republicans”

SEGRE

A primera vista diries que és un home d’aquells que hem acordat de dir-ne amb caràcter. Això no vol dir antipàtic o esquerp, sinó segur d’ell mateix. Josep Maria Murià diu d’ell mateix que és un mexicà de fabricació francesa perquè la seua mare va viatjar a l’exili transatlàntic quan ja estava embarassada. Expert, sobretot, en la historia de Jalisco, aquesta vegada ha posat el focus en un dels episodis no prou reivindicats en la història contemporània d’Espanya: el paper de Mèxic en la protecció i acollida dels exiliats republicans.

De quanta gent estem parlant?
Entre els diferents vaixells que van arribar a Mèxic es calcula que es va poder evacuar d’Europa unes cinquanta mil persones. El destí d’aquesta gent, tal com lamentablement es va poder comprovar en tots aquells que no van tenir tanta sort, va ser tornar a l’Espanya de Franco i patir la repressió del règim, o caure en mans dels nazis.

Tot comença amb el mític telegrama 1699?
Aquesta és la notificació oficial segons la qual el president mexicà Lázaro Cárdenas avisa l’ambaixador del seu país a França que a partir del juliol del 1940 tots els ciutadans espanyols en territori francès passen a ser considerats “en trànsit” cap a Mèxic. A partir d’aquí se’ls ha de tractar com a súbdits mexicans perquè estan sota la seua responsabilitat davant les autoritats franceses. Es dóna ordre a tots els consulats d’expedir visat a quaselvol espanyol que ho soliciti, i a més se’ls ha de facilitar diners per sobreviure mentre no puguin embarcar cap a Mèxic. Hem de pensar que França estava ocupada pels nazis i que la Segona Guerra Mundial estava en marxa. En aquest context, els funcionaris mexicans en territori gal fan una feina exemplar: es calcula que aconsegueixen expedir vuitanta mil documents.

Aquesta actitud avui en dia és inversemblant. Penso en la Unió Europea, que sempre fa gala de ser el paradigma dels drets humans, deixant morir els immigrants a les aigües del mar Mediterrani i perseguint aquelles organitzacions que els rescaten.
Mèxic no només va obrir les portes del país als republicans espanyols, sinó que va invertir molts diners i esforços per venir-los a buscar a Europa en un context molt complicat a nivell internacional. En aquest sentit també hi van donar suport moltes organitzacions polítiques, socials i sindicals. Encara que no era política nova, des de la mateixa Revolució que el país va decidir convertir-se en refugi de tothom qui fugís per motius polítics, i així ha sigut durant gairebé vuitanta anys, fins i tot quan han governat les dretes. A Mèxic hi han vingut refugiats polítics de tot el continent Americà. En els primers temps de la Guerra Civil, l’ambaixada mexicana a Madrid va acollir rebels atrapats a la capital, per exemple.

Lázaro Cárdenas obre les portes i el general Urquizo, el seu successor, és qui ho executa.
Assumeix la presidència mexicana a partir del 1940 i manté el compromís sostret amb els exiliats. Tant ell com els responsables de la diplomàcia mexicana es fan seua la promesa i demostren a bastament que no és una retòrica propagandística. Envien vaixells per rescatar tothom qui no té diners per viatjar i obren les portes a totes aquelles persones que hi arriben pel seu compte.

En poc temps desembarquen uns cinquanta mil exiliats, un flux migratori molt bèstia. Com es va desenvolupar la integració d’aquesta gent en un país nou? Quins records en té vostè?
A casa sempre van defugir bastant els espais de socialització de les comunitats espanyola i catalana. No és que trenquéssim els vincles, però preferíem viure com a mexicans de ple dret que no pas com a eterns refugiats. Jo vaig créixer amb una forta consciència de la meua condició de mexicà, vivint amb normalitat la meua nacionalitat. Això no vol dir que a casa haguessin oblidat d’on venien, la llengua familiar sempre va ser el català i del pare vaig heretar la meua convicció independentista. Però mai no vam voler viure de la nostàlgia i per això tendia a defugir la vida social al voltant de l’exili. En aquest sentit sempre vaig ser bastant reticent a relacionar-me amb les comunitats catalanes o espanyoles que vivien a Mèxic com si fos una situació temporal.

No ha de ser fàcil acceptar que ja no tornaràs mai més a casa.
Com que jo vaig néixer allà i sempre m’he sentit mexicà, aquest és un sentiment que em costava d’entendre. També he de reconèixer que fins que no m’he fet gran no he començat a comprendre certes actituds que durant molt anys em resultaven absurdes o inútils. Jo no vaig sentir-me mai còmode en espais com el Casal Català. Estava convençut que era una manera d’enterrar-se en vida. Al cap de trenta anys encara vivien amb l’esperança que tornarien. Idealitzaven un país que havia desaparegut, la Catalunya o l’Espanya que havien abandonat només existia a la seua memòria. Es negaven a viure amb normalitat. També hi ha, entre bona part de l’exili republicà, la idea que els mexicans deuen a la comunitat espanyola un progrés que no hauria estat possible sense la seua presència. És cert que entre els exiliats hi havia gent de molta vàlua intel·lectual i professional, que sectors com l’editorial se’n van beneficiar positivament, però no em sembla una lectura justa de la història.

Parlant de sector editorial, vostè és un dels artífexs de la presència de la literatura catalana a la fira de Guadalajara a l’edició del 2004.
Per ser justos, he de recordar que la idea original va ser del Lluís Pagès, que m’ho va comentar després que Espanya, com a país convidat, hagués fet un paper lamentable, menystenint la Feria amb una actitud condescendent. Aleshores jo estava molt implicat en l’organització i vam recollir la proposta del Lluís. Quan ho vam fer arribar al Govern espanyol d’Aznar la resposta va ser negativa, literalment ens van proposar que convidéssim qualsevol altra comunitat menys la catalana. Per sort La Feria no va cedir a les pressions de la diplomàcia espanyola i es va fer amb normalitat.

Recorda la primera vegada ue va venir a Catalunya?
Va ser als seixanta i encara m’emociono quan ho recordo. Vaig estalviar molt durant dos anys per pagar-me el bitllet. Al bus que connectava l’aeroport amb la plaça Espanya de Barcelona vaig seure al cantó d’un senyor i durant molta estona vaig estar rumiant com dirigir-m’hi. Quan finalment em vaig decidir fer-li una pregunta banal i ell em va respondre amb tota normalitat també en català em vaig posar a plorar.

Conservava família?
L’àvia paterna i un tiet, que vaig conèixer i aprendre a estimar a partir d’aquell primer viatge. Des d’aleshores vinc sempre que puc.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre