x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Salvador Alsius: "O ens adonem que el periodisme de qualitat és indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi"

Actualitzada 02/12/2019 a les 16:53

El món de la comunicació ha canviat molt des que era un dels emblemes d’aquella TV3 tot just acabada de néixer. El periodista amb arrels lleidatanes Salvador Alsius (Barcelona, 1948) n’ha seguit l’evolució des del món acadèmic i, actualment, des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. El seu cavall de batalla és l’educació mediàtica, cada vegada més necessària davant l’allau de fenòmens com les ‘fake news’. De com afrontar-ho en parla tant amb professionals del sector com davant d’auditoris de docents.

Salvador Alsius: “O ens adonem que el periodisme de qualitat és indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Salvador Alsius: “O ens adonem que el periodisme de qualitat és indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi”

SEGRE
Salvador Alsius: “O ens adonem que el periodisme de qualitat és indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Salvador Alsius: “O ens adonem que el periodisme de qualitat és indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi”

SEGRE

Des del món educatiu, es poden posar les bases perquè nens i joves d’avui distingeixin en el futur la informació veritable i la falsa?
Sens dubte. Això que en diem educació mediàtica és, simplement, l’educació crítica. Això val per a molts aspectes de la vida. Acostumar-los a posar en qüestió tot allò que se’ls posa davant dels ulls és aplicable a la informació en sentit ampli, no només en les notícies periodístiques.

Els mestres es queixen a vegades que se’ls vulgui encarregar la resolució de tot, des de l’educació alimentària fins a la viària passant per la que diu vostè, la mediàtica...
La responsabilitat educativa és compartida, no pot recaure només en l’escola, i les famílies estan preocupades, ho veig en el cas dels meus nets. La pantallitis és responsabilitat també de la família, a més de l’escola, i de tota la societat. Tan bon punt es comença a discutir sobre l’educació mediàtica, apareix el debat de si se n’ha de fer o no una assignatura. Hi ha qui ho propugna, sobretot des de facultats de comunicació. Però des del Departament d’Educació ens diuen si, en un moment en què s’estan tirant a terra els envans entre assignatures i es treballa per projectes, té sentit fer una assignatura d’això? D’un tema que, per definició, ha de ser transversal. El que passa és que en parles amb els mestres i et demanen: “Quan voleu que ho fem?” Si no hi ha un espai en l’horari escolar dedicat a això. Com a molt espais intersticials entre matèries: llengua, socials... o àmbits com les setmanes culturals. Si hi ha docents interessats, es troben.

Les noves generacions no només consumeixen la informació a través dels mitjans tradicionals. No miren tanta tele i més YouTube...
Les enquestes sobre el temps de consum a través de les diverses pantalles, des del YouTube fins als jocs, donen uns resultats definitoris. Si hi sumem la televisió convencional, encara que vagi a la baixa, la quantitat de missatges que arriba als nens és moltíssima. Podem veure-ho des de la perspectiva que no passa res o des d’una posició activa, i no reactiva. Des de la primera, pensem que sempre que s’ha parlat d’aquest tema és quan ha aparegut algun enemic a abatre: als anys 70 era la tele, que se’n deia la caixa tonta...

Tots els que tenim una determinada edat ens havíem fet un tip de sentir-ho dels pares, sí.
Doncs ara retrocedeixi en el temps. La meva mare estava preocupadíssima perquè pensava que no anava gaire al cinema, quan tenia 15 o 16 anys. Ara és un objecte de culte, el cinema. I al segle XIX, hi havia classes intel·lectuals que criticaven les novel·les. Per tant, calma: sempre hi ha hagut alguna cosa que espanta. L’educació mediàtica no ha de ser reactiva davant d’aquests fantasmes, sinó proactiva. Vostè ha esmentat abans l’educació alimentària, oi? Jo, a les conferències, ho comparo: si un dia apareix un escarabat o una sargantana dins d’una ampolla de llet, s’organitza un enrenou monumental. Doncs els mitjans van plens de cuques, serps, sargantanes i dracs, i fins ara no ens ha preocupat tant.

Però la figura del periodista, el que teòricament té el criteri per filtrar-ho, està en crisi. No és un referent–o almenys, l’únic referent– per a les noves generacions. Un ‘influencer’ pot tenir més poder.
Jo he mantingut tota la vida una actitud gairebé heroica de defensa del rol professional. Confesso que estic al límit. Arriba un moment que no tens paraules davant de l’evidència que aquest paper s’està desintegrant. Però deixi’m fer, ni que sigui per última vegada i amb la boca petita, una reivindicació del bon periodisme. No faig una defensa corporativa, defenso la informació de qualitat. O la societat s’adona que és un element indispensable per a la democràcia, o anem cap al naufragi. No només de la informació, sinó de la política i de la vida democràtica, en definitiva.

I com podem aconseguir aquesta consciència social?
De receptes, n’hi ha tres. Una és la legislació. Però és complicat, perquè en el moment que legisles sobre continguts informatius, sembla que estiguis posant límits a la llibertat d’expressió. Als països on s’ha començat a legislar sobre fake news, ho han fet en direccions no coincidents i una mica tortuoses. És com posar portes al camp. El segon punt de la recepta és el foment del periodisme de qualitat, a través dels mecanismes que calgui. Però també hi ha una dificultat: si preguntem a alguns mandataris què entenen per periodisme de qualitat... segurament Trump no dirà el mateix que jo. I la tercera recepta, en la qual tothom està d’acord, és l’educació mediàtica. Aquí ens hi trobem tots. Per cert, a la nova directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual aprovada pel Parlament Europeu, que substitueix la que hi havia des de fa deu anys, hi apareix per primera vegada l’imperatiu de l’educació mediàtica. I com que se n’ha de fer la transposició, les lleis espanyoles i catalanes hi hauran de donar resposta. Com? Això està obert, però en tot cas ja hem avançat.

Que les xarxes socials hagin començat a autoregular-se en el camp de les fake news és positiu? Un servidor està tip de fer notar als amics que estan enllaçant continguts d’aquest tipus...
I li donen les gràcies, oi?

A vegades, sí.
M’ho conec, m’ho conec. Però no ha tingut la sensació que és una missió impossible? Jo ho he fet molt, i arriba un moment que gairebé te’n canses. En un grup de WhatsApp d’excompanys d’estudis de Sociologia, m’he trobat que envien cada cosa! I em veig obligat a advertir-los que és mentida o que és antic... “Salvador, sort que et tenim a tu, al grup!”, diuen. I són persones amb formació universitària. Però tinc la sensació que, a poc a poc, aquesta pluja fina va arribant. Hi ha una consciència cada vegada més generalitzada que cal estar alerta. Torno a la qüestió de l’autoregulació...

Sí, serà efectiva o és un només un maquillatge?
Des del CAC, tenim indicis que en els últims mesos l’actitud dels grans (Google, Facebook...) ha canviat. Nosaltres hem de controlar la ràdio i televisió, però estem entrant en el tema d’internet. No tenim atribucions, però fem gimnàstica metodològica per estar preparats. Hem començat per monitoritzar pàgines web dedicades a temes sobre els quals no hi ha cap discussió possible que cal controlar: pederàstia, incitació al suïcidi, promoció de l’anorèxia o la bulímia, violència de gènere, fake news sobre càncer... S’han analitzat centenars de pàgines, se n’han detectat i s’han fet denúncies a fiscalia. Fa dos anys, no ens feien gaire cas, però ara, de 12 pàgines se n’han clausurat 8 al cap de pocs dies. En l’oceà d’internet, és poc, però ja hem començat. Fa pocs dies, hem sabut que Google col·laborarà en un programa d’educació mediàtica a tot l’Estat. Les grans corporacions van prenent consciència.

Ara n’ha dit unes quantes, de fonts de fake news. No és només Trump, o el Brexit, sinó molts àmbits més...
I la trola que t’enviaran per WhatsApp del que ha passat al teu mateix poble! Un estudi recent preveu que d’aquí a final de dècada, més de la meitat de les notícies que rebrem poden ser falses si no invertim la tendència. La principal regla per detectar-les és el sentit comú: mirar la font, mirar de quina data...

O bé confiar en un mitjà (o un periodista) que s’hagi guanyat la credibilitat.
Darrere de la credibilitat ha d’haver-hi una obsessió per la veritat, un dels trets que considero que ha de tenir un periodista. La veritat és un concepte relliscós, un mirall trencat en mil bocins, però finalment al periodista sí que se li ha d’exigir la diligència d’acostar-s’hi al màxim.

Vostè s’ha dedicat durant molts anys a formar periodistes des de la universitat. Confia en les noves generacions perquè recuperin aquesta autoritat ètica?
Des de l’observatori que he pogut tenir, crec que la preocupació per l’ètica –o per la qualitat, que per a mi és el mateix– se’ls imbueix als estudiants de Periodisme. Des del primer dia. I en aquest sentit, bé. Però per dir-ho tot, també és cert que des del meu grup de recerca vam preguntar fa uns anys a molts periodistes catalans sobre actituds ètiques davant de tota una sèrie de supòsits, i els resultats mostraven de manera inequívoca que com més jove era la gent més laxitud tenia. Els més estrictes eren la franja d’entre 40 i 65 anys. És contradictori amb el que li deia primer. Potser és que hi ha un desplaçament de quines coses els donem més importància. I no podem obviar que les condicions de treball de la gent jove els poden obligar a ser més laxos. A vegades potser han de deixar passar coses per imperatiu de supervivència.

Ara està vinculat al CAC, que vetlla per la qualitat dels mitjans audiovisuals de Catalunya. A Espanya existeix un organisme semblant?
No n’hi ha, almenys fins ara, a diferència de molts altres països europeus grans i petits. Espanya ha viscut molts anys sense això, i els intents que hi ha hagut de crear-lo no han reeixit. Des de fa quatre anys, algunes de les atribucions d’aquests consells estan atorgades a la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia (CNMC). Però ells es dediquen a moltes altres coses, la seva atenció als mitjans és menor. Quan arriben eleccions, l’únic organisme que fa una anàlisi sistemàtica de com s’han repartit els temps és el CAC. Els de tots els que arriben a Catalunya. El que sí que fan a la CNMC és vetllar per l’aplicació de les directives europees de protecció de menors. I han multat fort algunes televisions privades per saltar-se-les.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre