x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Antonio López: “La novel·la també és una metàfora d'Espanya, que sembla condemnada a la divisió”

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
  • |LLEIDA
Actualitzada 27/01/2020 a les 11:46

Volia fer una novel·la de divulgació científica i va acabar escrivint-ne una d’aventures. Antonio López, que va ser director de l’Institut Joan Oró de Lleida, s’estrena en el vessant literari amb una història trepidant: ‘Agujeros en la luna’ (editorial Milenio). El personatge fundacional de la història és Eutemio Baztarán, un carlí irreductible que viu atrinxerat amb la seua família al Pirineu aragonès més recòndit. D’allà, les trames es diversifiquen i els personatges viuen i viatgen a Cuba, Rússia, Barcelona o París en una teranyina d’anarquistes, esclavistes, liberals, enginyers i patxaran rus, molt patxaran rus. 

Antonio López: “La novel·la també és una metàfora d’Espanya, que sembla condemnada a la divisió”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Antonio López: “La novel·la també és una metàfora d'Espanya, que sembla condemnada a la divisió”

SEGRE
Antonio López: “La novel·la també és una metàfora d’Espanya, que sembla condemnada a la divisió”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Antonio López: “La novel·la també és una metàfora d'Espanya, que sembla condemnada a la divisió”

SEGRE

Agujeros en la luna és d’aquelles novel·les que es llegeixen d’una tirada perquè estan ben escrites i passen de pressa. El seu procés no va ser tan fàcil, Antonio López confessa que portava deu anys treballant-hi fins que va donar-la per finalitzada.

Tresorejava bon material per fer una història o tenia ganes d’escriure i va buscar el tema?
Al començament jo volia fer una novel·la de divulgació científica, però quan vaig decidir ambientar-la al Pirineu aragonès, d’on és originària tota la meua família, vaig començar a recuperar velles històries que havia sentit explicar a casa. El mateix Eutemio està inspirat en un vell avantpassat que va acabar sol perquè s’havia barallat amb tota la seua família, un d’aquells que anava sempre amb la boina carlista a tot arreu. Durant tot el segle XIX al Pirineu aragonès hi van passar moltes coses, des de les guerres carlines fins als primers intents de construir centrals hidroelèctriques. Malgrat l’aïllament social i ser una zona empobrida, durant molt temps va gaudir d’una certa singularitat. Així ho demostra la figura dels infantons, un títol de la baixa noblesa que va acabar per convertir-se en un fenomen gairebé exclusiu del Pirineu aragonès. Eximia de pagar impostos i anar a la mili, dues obligacions que escanyaven les famílies que vivien de la terra i no es podien permetre prescindir de ningú per treballar.

En quin moment va veure que el projecte tenia vida pròpia?
Com que em divertia molt escrivint-la, mai no vaig tenir la sensació de trair-me a mi mateix, senzillament la història se’n va anar per uns terrenys que no preveia. Tampoc no sabria treballar seguint les tècniques que s’ensenyen a les escoles d’escriptura creativa, en les quals es proposa començar per l’estructura de la casa i després es construeix. Quan ja duia mitja novel·la escrita encara no sabia com acabaria. No és que la comencés per la teulada, però vaig posar els fonaments i després vaig anar-la construint.

Del Pirineu aragonès a Cuba passant per Pamplona.
Un homenatge a una figura que també era molt habitual a la zona: el qui marxava a fer les Amèriques. D’aquest també en tinc antecedents, un germà del meu besavi que va marxar a finals del XIX i no en vam saber mai més res.

No va tenir tanta sort com Fermín, el personatge de la novel·la. Aquest es fa un lloc a l’illa per tres motius: té un mínim de formació, és un buscavides sense escrúpols i és blanc.
Molts dels que van aconseguir fer les Amèriques no van tenir cap més virtut que la de saber estar al lloc idoni en el moment adequat. Les elits llatinoamericanes han estat sempre molt preocupades per la puresa racial, això ho he arribat a viure jo en primera persona. Això funcionava així i fins i tot ho he vist jo en primera persona. Quan tenia vint-i-pocs anys vaig passar una temporada amb uns tiets de Veneçuela i, per sorpresa meua, em convidaven a moltes festes. Ells feien broma perquè deien que allò que buscaven les famílies que em convidaven era casar les filles. Al començament no m’ho creia, però era cert. Venir directament d’Espanya era una garantia racial. La majoria de les elits socials tenien por d’introduir gens indis o negres a la família.

Això em fa pensar en Jeanine Áñez, la presidenta interina que els colpistes han instal·lat a Bolívia, allunyada dels estàndards de la dona indígena boliviana.
Les elits llatinoamericanes són blanques com la llet i el fet que un país com Bolívia estigui governat per gent que sembla europea en un país majoritàriament indi ja ho diu tot. A finals del XIX Cuba encara era esclavista, així que el racisme era molt acusat.

De fet, aquesta és una activitat, l’esclavitud, que li permet introduir indirectament les teories de Darwin a la novel·la.
Cuba va ser el darrer país del món en el qual encara era legal l’esclavitud, però alhora estava molt connectada amb el món i era habitual que hi hagués debat sobre les idees, invents o teories més modernes. Darwin no era un científic aïllat al seu món sinó que estava molt al dia del que passava al seu voltant i es cartejava amb col·legues d’arreu del món. Es calcula que hi ha documentades més de vuit mil cartes que acrediten aquesta correspondència, també amb científics espanyols. I encara que al llibre no se’n parla directament, va ser un fervent activista antiesclavista, una actitud que ja li venia de família perquè el seu avi ja s’havia significat en aquest sentit.

A la novel·la hi ha una lluita constant de la raó, centrada en el progrés tecnològic, contra tot el món de la religió i el que considera “forces obscurantistes”.
El progrés tecnològic ha provocat canvis socials, sigui la màquina de vapor o internet. L’electricitat va permetre il·luminar les llars, i això d’alguna manera es convertia en un contrapoder a les forces com l’Església, que fins aleshores havien administrat la foscor per controlar el poder. D’alguna manera la novel·la també vol ser una metàfora d’aquest país, que sembla condemnat a estar eternament dividit entre els qui volen avançar i els qui viuen de la nostàlgia perquè això els dóna rèdits i poder. L’altre dia escoltava el discurs d’Abascal [líder de Vox] i t’adones que no hem avançat gaire, sembla que vingui del passat per tornar a parlar de temes que pensava que estaven superats. Aquest personatge té milions de vots i si les coses van malament encara tindran oportunitat per governar. Sembla que tornem als temps d’abans de la república, quan es discutia si la societat havia de patir o no una transformació liberal.

Un altre personatge històric a qui ret homenatge és Nicola Tesla. En aquest sentit un dels personatges, Lázaro Adriani, n’és un deixeble convençut.
A diferència del naturalista anglès, Tesla sí que responia de manera exagerada al perfil de científic carregat de neures i aïllat en el seu món, absolutament despreocupat pel rèdit econòmic que pogués treure de les seues idees. És un científic que es reivindica poc, va ser ell qui va inventar la ràdio, Marconi va robar-li l’invent. Tesla fins i tot va concebre fer transmissions elèctriques per l’aire i va construir torres de transmissió d’energia electromagnètica perquè volia contactar amb els marcians. El que no sabia és que les freqüències que havia sentit era Marconi fent proves amb el seu propi aparell. Tesla ja va dir que algun dia la gent portaria uns aparells que ens permetrien parlar tots amb tots. Va predir el mòbil un segle abans que fos una eina popular arreu del món. No només va imaginar, sinó que va posar les bases tecnològiques. És com Verne, que al viatge a la Lluna va acostar-se bastant a com va ser després en realitat.

En alguna ocasió ha confessat que aquest autor ja el va fascinar i influenciar de petit.
Amb catorze anys havia llegit totes les seues novel·les. Fins i tot vaig arribar a suspendre tot un curs de Batxillerat a Saragossa perquè havia perdut el temps llegint Verne. Era a l’institut Goya de Saragossa, on els meus pares van enviar-me a estudiar. Quan hi vaig entrar feia poc que havia marxat José Manuel Blecua, el pare, un dels filòlegs i crítics literaris més importants del segle XX. Ell havia procurat que l’institut tingués una biblioteca magnífica. Hi havia totes les obres que ell creia que nosaltres havíem de llegir.

Els alumnes ho feien?
Aleshores no hi havia televisió ni internet, així que jo crec que es llegia més que ara i també es fomentava més. Tampoc no podíem passar-nos el dia apedregant gossos pel carrer, que era l’alternativa que hi havia. Verne era més que un novel·lista, era un divulgador científic i es documentava molt seriosament amb les dades i la informació de l’època. Llegint La jangada tens la sensació d’estar vivint enmig de l’Amazones perquè les descripcions que fa del paisatge i els animals són extraordinàries, però ell no hi havia estat mai.

S’anima a continuar amb aquesta nova faceta d’escriptor?
El temps que he passat a Londres [un any] m’ha permès familiaritzar-me amb la correspondència de Darwin. És una documentació que s’ha estudiat poc i en la qual m’agradaria aprofundir.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre