x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Mariona Lladonosa: “Als seixanta hi ha catòlics catalanistes que conspiren contra la dictadura”

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 11/02/2020 a les 15:44

Mariona Lladonosa no és una politòloga mediàtica: no surt a les tertúlies de la televisió ni assessora líders entre bastidors. Tampoc perd el temps, i lluny dels focus està teixint una sòlida carrera acadèmica que ha anat centrant en l’estudi del catalanisme i la construcció de la identitat nacional. Llicenciada en Ciències Polítiques per la UAB i doctorada en Sociologia per a UdL, Lladonosa s’ha submergit en els intel·lectuals que orbitaven en el catalanisme catòlic durant els anys més durs del franquisme, dels quals Jordi Pujol beu directament per construir el projecte convergent.

Mariona Lladonosa: “Als seixanta hi ha catòlics catalanistes que conspiren contra la dictadura”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Mariona Lladonosa: “Als seixanta hi ha catòlics catalanistes que conspiren contra la dictadura”

SEGRE
Mariona Lladonosa: “Als seixanta hi ha catòlics catalanistes que conspiren contra la dictadura”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Mariona Lladonosa: “Als seixanta hi ha catòlics catalanistes que conspiren contra la dictadura”

SEGRE

Fer carrera acadèmica en un país que aposta per la construcció, el turisme i l’especulació financera té un punt d’inconsciència. La Mariona Lladonosa és professora postdoctoral a la facultat de Ciències de l’Educació de la UdL, on imparteix classes de polítiques socials, i en el terreny de la recerca s’ha centrat, sobretot, en les qüestions de les identitats. Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha editat la seua tesi: Nosaltres els catalans, del catalanisme catòlic al pujolisme, un estudi que posa l’accent en els intel·lectuals catòlics que, en plena dictadura franquista, van començar a repensar com havia de ser la Catalunya del futur.

‘Nosaltres els catalans’ és un títol que pica l’ullet a Joan Fuster, però també a Paco Candel.
De fet, era el títol que originalment s’havia pensat per a Notícies de Catalunya, de Vicenç Vives. Havia de ser una trilogia perquè el de Candel [Els altres catalans] s’havia de titular Nosaltres els immigrants. Aquests són tres llibres que parlen de la construcció d’aquest nosaltres, que reflexionen sobre qui som des de diferents fronteres de pensament. Em va semblar que el títol era el més idoni per explicar que el llibre parla d’identitat.

A la tesi s’endinsa en el discurs i els debats d’un grup reduït d’intel·lectuals catalanistes de matriu catòlica als anys seixanta.
Començo el 1954 amb la creació del grup CC, un moviment que orbita al voltant de Montserrat i que es troben, en part, sota una certa protecció de l’abat Aureli Maria Escarré. Jordi Pujol aleshores ja hi participa, és un dels joves més actius del grup. Aquesta gent fa una feina de pensament que a mig termini aporta idees molt importants per al catalanisme polític i la reconstrucció de la identitat catalana. En un context molt asfixiant, com és el de la dictadura franquista, un dels pocs espais on es pot parlar amb una certa permissivitat són els moviments catòlics.

Gent atrapada en una contradicció: mai van creure en el projecte republicà, que viuen com una amenaça, i alhora s’adonen que Franco té una voluntat clara d’esborrar la nació catalana.
L’abat Escarré n’és el paradigma: comença donant suport als insurrectes contra la Segona República i acaba exiliat per les seues posicions obertament antifranquistes. No només és la qüestió nacional, sinó que també es mouen cap a tesis antifranquistes des del vessant més social. Josep Benet, per exemple, s’adona que el règim no només no estava solucionant tots aquells problemes d’estructura social heretats, sinó que accentua la fractura social. Benet acaba al PSUC. Pensen que el franquisme és una traïció als valors del cristianisme social i a més a més està practicant un genocidi cultural. Aquesta gent es planteja com ha de ser la nació catalana, que s’imagina i pensa des d’una cosmovisió catòlica. Construeixen un relat, que en diuen ara.

Un relat que explica el catalanisme actual o només una part?
És una pota de la cadira. El catalanisme que construeixen a partir dels anys seixanta i que ha sobreviscut fins a començaments del segle XXI té sobretot dos corrents: el catòlic, que és el que estudio al llibre i que és el que Pujol agafa com a corpus ideològic per construir el seu projecte polític; i el social, que es desenvolupa a l’òrbita del PSUC. Ambdós construeixen la idea de Catalunya com un sol poble i arriben a uns consensos que són molt importants per evitar la fractura social del país. El PSUC dels anys seixanta té un compromís molt ferm amb la qüestió nacional, més del que alguns han volgut reconèixer a posteriori.

Una confluència forçada per les circumstàncies de resistència antifranquista que als anys setanta torna al seu estat natural: la confrontació política.
Quan es comença a veure que el franquisme no serà etern hi ha importants moviments de cara a la conquesta política de les institucions. El PSUC tenia una gran influència als carrers de les grans ciutats i Jordi Pujol va decidir crear un partit que li disputés aquesta hegemonia. Quan això passa, la idea que Catalunya és un sol poble i que la qüestió nacional és indissociable de la lluita per la democràcia ja està prou consolidada com perquè ningú que vol avançar la posi en dubte.

Aquest consens s’ha trencat?
En part sí. Hi ha una sèrie de punts de trobada que s’han mantingut al llarg del temps i que ara s’estan qüestionant. La llengua és un d’ells i passa des de diferents perspectives. Avui en dia, quan volem explicar la identitat catalana, la llengua ha anat perdent el seu pes. Ara no és estrany trobar gent que no és catalanoparlant i es considera independentista. Temps enrere semblava que parlar català era un requisit bàsic de sortida entre la gent que optava per aquesta opció política.

Una realitat que posa en evidència el discurs del nacionalisme espanyol, que apel·la als Fernández i els Sánchez com un tot homogeni per crear una identitat col·lectiva d’arrel essencialista.
Utilitzen la immigració per confrontar diferències, parlant dels orígens de la gent per qüestionar la nació com a tal. En aquest sentit, i això se li ha de reconèixer, Pujol és qui aconsegueix imposar una idea molt integradora. Tampoc no és seva, però l’assumeix i la utilitza políticament perquè creu que la nació només pot sobreviure si tothom qui hi viu s’hi sent identificat.

“Es català qui viu i treballa a Catalunya”, un lema impensable a nivell espanyol, per exemple.
Aquesta idea no hauria fet fortuna sense tot un treball previ d’uns pensadors que, als anys seixanta, reflexionen sobre la construcció de la identitat catalana en conferències, articles, llibres i trobades que en el seu moment no tenien cap tipus de repercussió pública. Eren una gent que vivien pràcticament en la clandestinitat. Són un nucli resistencialista que en ple franquisme, i, partint de la doctrina catòlica, van construint unes idees de pensament que vol superar la fractura de la guerra i opta per la reconciliació nacional. De fet, aquesta idea, la de retrobament d’una societat fragmentada per la guerra, acaba calant també com a part del relat oficial de la transició.

En aquella època, als anys setanta, semblava que les esquerres dominarien la política catalana de la democràcia. Aleshores Pujol fa la campanada i guanya les eleccions al Parlament del 1980.
Era un context de mobilització política molt forta i qui realment tenia els quadres i l’estructura per moure el carrer eren les organitzacions d’esquerres. El que plantejo és un dubte: fins a quin punt no es va tenir en compte un sèrie d’elements que conformen el substrat dels marcs mentals de la gent i els elements que formen part de la nostra identitat nacional?

Pujol connecta amb unes pulsions latents al territori?
Sí, amb gent d’ordre que té valors conservadors i catòlics, com ara el treball i la família. En alguna presentació m’han arribat a preguntar si el franquisme va ser necessari per a la consolidació del pujolisme.

Si la dictadura va inocular una forma de fer i veure el món en la societat catalana que Pujol va rendibilitzar políticament?
Sí.

És innegable que va militar en l’antifranquisme i alhora va integrar a Convergència gent que havia tingut càrrecs al règim.
Això vol dir que la resposta no és tan fàcil, que hi ha molts matisos.

Què en queda del pujolisme?
L’espai polític convergent va evolucionar cap a postures molt liberals, mentre que Pujol al principi parlava d’estructures d’estat del benestar, per exemple, per acostar-se al catalanisme social. La confessió de la famosa deixa ha tocat de mort la seua figura. Haurà de passar molt temps abans no es pugui analitzar més objectivament.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre