x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Toni Vall: “Bocaccio era un lloc per anar-hi a descobrir coses”

Actualitzada 27/04/2020 a les 15:33

L’any 1967, al número 505 del carrer Muntaner de Barcelona, Oriol Regàs i alguns amics van posar en marxa Bocaccio. Els anys següents, aquest local seria no només un dels epicentres de la vida nocturna de la ciutat, sinó un oasi de llibertat al final del franquisme. Actors, músics, arquitectes, dissenyadors... la gent més creativa es trobava a Bocaccio. Molt més que el local de la Gauche Divine. El periodista Toni Vall s’ha apassionat per aquesta història i l’ha explicada a Bocaccio. On passava tot (Editorial Columna), partint dels seus protagonistes

Toni Vall: “Bocaccio era un lloc per anar-hi a descobrir coses”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Toni Vall: “Bocaccio era un lloc per anar-hi a descobrir coses”

SEGRE
Toni Vall: “Bocaccio era un lloc per anar-hi a descobrir coses”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Toni Vall: “Bocaccio era un lloc per anar-hi a descobrir coses”

SEGRE

Els periodistes a vegades fem anar el concepte ‘mític’ amb un excés de lleugeresa. Però podríem dir que Bocaccio era un local mític?

És un lloc mític, sí. Qui més, qui menys n’ha sentit parlar sabent que era un lloc on passaven moltes coses, en una Barcelona estranya i grisa. Un lloc on hi havia gent que s’hi trobava i s’hi reunia, i s’ho passaven molt bé. Però no només això, sinó que hi feien moltes coses. S’hi parlava de la vida, de política, de les professions de cadascú... L’editor Jordi Herralde diu que era un lloc on hi havia “creuament d’entusiasmes contagiosos”, perquè la gent col·laborava i s’estimulava la creativitat. Es podia beure, fumar, xerrar, ballar i lligar... una espècie d’oasi de llibertat en un temps en què la llibertat no es portava gaire.

Vostè arriba al món Bocaccio des del col·lecionisme, des d’una fascinació estètica...

Són dues coses en paral·lel. Primer, l’objecte. Jo m’identifico molt amb la manera d’explicar les coses a través dels objectes, perquè a més de periodista soc col·leccionista. M’agrada trobar històries contingudes en ells, o en els papers. Veure i descobrir que Bocaccio en tenia molts, em va atreure. I al mateix temps, la certesa que era un espai històric que va influir en molta gent. Gent que al llarg dels anys ha necessitat mencionar-lo a les seves memòries, articles o entrevistes. Les dues descobertes em van portar a escriure aquest llibre.

Com ha treballat?

Demanant a gent que van contribuir a fer-lo gran i que el van viure si tenien a bé d’explicar-me què va ser per a ells. Ja que tenia els objectes, els portava a les trobades que podia concertar amb ells. I d’aquí en surten més: la Colita em regala un mocador, la Guillermina Motta em deixa el seu tamboret... i he conegut un senyor que dissenyava els objectes i els creava, que li deien “L’inventor”. Entre tot, he pogut construir aquest retrat polièdric. Tantes coses que passaven allà, no es quedaven tancades a Barcelona, sinó que han irradiat a l’estètica –i la cultura– del nostre país en els últims 40 o 50 anys.

Ara imagino que hem de comunicar a un ‘millennial’, o a algú més jove encara, què era Bocaccio. El concepte que poden tenir d’un local d’oci nocturn és molt diferent. Com els ho explicaria?

Era un lloc on anar a descobrir coses. Històries, vides, creativitat, amistats... Hi anaven molts tipus de gent, no només intel·lectuals i pijos –la que es va anomenar gauche divine – ni tampoc era endogàmic o tancat.

Però sí que més aviat era de classe alta...

Era un lloc de la zona alta de Barcelona, és veritat, d’un barri benestant. Però molta gent que no eren niños de papá m’han fet saber arran del llibre que ells anaven a Bocaccio. Gent de diversa procedència i diversos barris de la ciutat. Les copes, sí que no eren barates... però també hi havia qui hi anava sense pagar gaire, perquè el convidaven. Era un lloc més transversal del que els mandrosos clixés d’avui poden fer pensar. Jorge Herralde em deia que els pijos autèntics no hi anaven perquè al cap de cinc minuts no haurien sabut de què parlar. Allà es discutia, s’arreglava el món, es filosofava... Eugenio Trías era un habitual, per exemple.

Bocaccio va néixer d’una idea de tres persones: l’actriu i model Teresa Gimpera, l’empresari Oriol Regàs i el fotògraf Xaver Miserachs, un estiu a Eivissa. Què pretenien?

Són tres amics que s’estimen, que tenen interessos comuns, que tenen la seva xarxa de vida social professional... Teresa Gimpera, amb una fama que multiplicava per mil. Oriol Regàs, que amb un instint visionari creu que allò té possibilitats. I Xavier Miserachs, una persona extremament curiosa i amb moltes inquietuds. I per cert, responsable de la música de Bocaccio. Ell se n’anava sovint a Londres per comprar discos que no es podien trobar aquí i punxar-los a la pista.

Aquesta és la idea, després troben el local adient i ho posen en marxa. Però es podia haver acabat al cap d’un any... Aquell lloc va tenir una ànima. Quina era l’ànima de Bocaccio?

Les ànimes són intangibles. Passen en un moment donat i un context determinat. Aquí l’ànima crec que era el context polític i social del país, en un moment en què la dictadura agonitzava alhora que s’hi obrien escletxes: la universitat, els sindicats.... I també hi havia llocs. Salvador Clotas, una vegada que li van demanar per coses rellevants que van passar al país en el tardofranquisme i van contribuir a anar cap al camí de la llibertat, hi va incloure Bocaccio. L’ànima del lloc està presidida per aquest context: era un oasi, sobretot els primers anys fins just després de la mort de Franco.

Si alguna cosa compartien tots els que es trobaven a Bocaccio era, justament, el desig que s’acabés aquella dictadura de Franco?

En tenien ganes tots. Un exemple: per a la famosa tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat, l’any 1970, un dels focus on es va gestar l’acció va ser Bocaccio. Allà, en aquelles converses de nits que s’allargaven... S’hi van fundar revistes contestatàries, i hi havia policies que anaven a veure què s’hi movia. El Bocaccio de Barcelona va ser molt important abans de la mort de Franco, i el de Madrid –que es va obrir l’any 1972– ho va ser després.

Hi ha dues editorials importantíssimes, Anagrama i Tusquets, que pràcticament es pot dir que es funden a la sala.

Sí, perquè són gent com Jorge Herralde, Beatriz de Moura i Òscar Tusquets que són allà cada nit. Són socis fundadors o gairebé. L’any 1969, surten totes dues, i empeltats per la força de l’editorial Lumen, on havien treballat. No arribaria a afirmar que les dues editorials no haurien existit sense Bocaccio, però allò que passava allà dins, aquella inquietud i ganes de canviar coses que es concentrava allà dins, va ser fonamental.

Hem dit que Bocaccio va néixer d’unes amistats, i vostè ha vist en fer aquest llibre que encara perduren, entre els supervivents.

Potser no són amistats pètries, però sí sostingudes en el temps. Enrique Vila-Matas ho diu: persones que es troben ara, al cap de 50 anys, i estan contentes de trobar-se. Ho he vist, això. He anat a actes on s’han trobat, encara que són gent que ja té una edat. Els arquitectes Federico Correa, Oriol Bohigas i Beth Galí anaven a sopar no fa gaire una vegada cada setmana o cada dues, al restaurant Igueldo de Barcelona, deien que era “el seu petit Bocaccio”. Al cap dels anys, encara tenen ganes de dir-se coses.

Oriol Bohigas i Beth Galí, Colita, Teresa Gimpera, Joan Manuel Serrat, Juan Marsé, Enrique Vila Matas, Guillermina Motta, Mònica Randall, Jorge Herralde, Rosa Regàs... Ha parlat amb tota aquesta gent i més. Quins personatges l’han impressionat més?

Tots. Però, esclar, Serrat ha estat important per a molta gent, i estar una estona xerrant amb ell va ser gratificant. La gran simpatia de Teresa Gimpera i de Mònica Randall, la generositat de Bohigas i Galí, que em van donar l’empenta. La fotògrafa Colita, que em va regalar un mocador de Bocaccio. La Toni Miserachs, que va ser dissenyadora del logo, i que es va prendre el projecte de manera molt íntima i sentida.

Creu que tenien ganes d’explicar aquesta part de la seva vida, i que l’aparició de vostè i el seu projecte de llibre els va venir bé?

És veritat. Jo creia que Bocaccio havia de tenir el seu propi llibre, encara que Oriol Regàs n’hagués parlat en les seves memòries. Vaig veure un dia Rosa Regàs que deia en una entrevista que tot el que s’havia escrit sobre la Gauche Divine estava equivocat. Doncs si una de les persones que ho van viure des de dins ho diu, no cal fer-ne un nou llibre?

Per què pot pensar això la Regàs? Perquè s’ha utilitzat l’expressió a vegades despectivament?

La Gauche Divine és un espai poètic, irreal, no és una cosa tangible. La gent l’utilitza a mode de crítica, però ni ells mateixos s’ho van prendre mai seriosament, avui se’n riuen. No tenia res de moviment ni de programàtic. Eren gent que es trobaven, que s’ho passaven bé i creaven coses. El llibre no vol ser apologètic ni nostàlgic, però sí oferir un conjunt de discursos que crec que acaben confluint.

Els testimonis femenins diuen que Bocaccio era un espai de llibertat per a les dones?

És una de les coses que més il·lusió em fan de les que bateguen dins del llibre. Es vivia en una societat masclista, castradora i repressiva, on les dones s’havien de casar si volien marxar de casa. A llocs com a Bocaccio, les dones descobrien que no era aquesta l’única veritat possible. Que no havien de ser les úniques responsables de criar els seus fills, i que el seu marit tenia responsabilitats. I potser descobrien que s’havien malcasat, i que no havien d’estar sempre amb aquella persona. O que el sexe no servia només per tenir fills. I també que la feina i l’oci –no només la família– eren motius d’alliberament personal. Tot això també passava allà.

Ha parlat de feina. I en un llibre sobre un local d’oci, vostè diu que treballaven molt?

Ho diuen, i és veritat. Allà s’ho passaven bé, fins a les 2 o les 3 de la matinada si calia. Però a les 9 del matí estaven treballant perquè tots tenien les seves professions: arquitectes, dissenyadors, músics, actors, cineastes, editors, escriptors, fotògrafs... professions liberals que feien eclosió. Ells tenien entre 30 i 40 anys, i estaven en el millor moment creatiu. Bé, alguns eren més joves... Vila Matas o Herralde passaven per Bocaccio quan tenien 20 anys o poc més. I admiraven els models més grans que tenien al davant.

I organitzaven viatges col·lectius? Anaven a Nova York, Londres, Amsterdam...

Eren molt importants. Ara agafem l’avió com qui agafa el tramvia, i en aquell moment no. Però no eren gaire cars, perquè els planificaven molt bé. Bocaccio era com una factoria: s’organitzaven viatges però també concerts i desfilades, van crear una productora de cine i un segell discogràfic, van publicar una revista que tenia fins i tot un censor propi i van muntar un estudi de disseny que va derivar en una botiga pròpia en què es venien els seus productes. Ho trobo molt singular: es venien des de bolígrafs fins a decoració de la llar amb el segell Bocaccio.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre