x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Marc Moreno: “Necessitava abocar en una novel·la com m'havia canviat la malaltia”

  • TEXT I FOTOS: ANNA SÀEZ
Actualitzada 23/11/2021 a les 16:26

Tenia 29 anys quan li van diagnosticar el primer càncer. Des d’aleshores ha passat per químios, trasplantaments, rebuigs. Una experiència dura que li ha ensenyat a viure el present i que el va convertir en editor

Marc Moreno: “Necessitava abocar en una novel·la com m’havia canviat la malaltia”

Marc Moreno: “Necessitava abocar en una novel·la com m’havia canviat la malaltia”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marc Moreno: “Necessitava abocar en una novel·la com m'havia canviat la malaltia”

SEGRE

Tenia 29 anys quan li van diagnosticar el primer càncer. Des d’aleshores ha passat per químios, trasplantaments, rebuigs. Una experiència dura que li ha ensenyat a viure el present i que el va convertir en editor. Des de Llibres del Delicte ha apostat per autors lleidatans com Ramona Solé o David Marín, a banda de descobrir els ‘Assassins de Ponent’. “Sempre he tingut clar que Catalunya és més que Barcelona, m’agrada descobrir noves veus”, diu. El periodista i escriptor Marc Moreno publica ara el seu llibre més personal, ‘Després de la vergonya’, una novel·la de suspens amb introspecció psicològica.

Necessitava fer un canvi. Abocar en una novel·la la seua experiència com a malalt oncològic: les químios, dos trasplantaments, llargues hospitalitzacions. Però ha anat més enllà.

Es manté fidel a la novel·la negra, però Després de la vergonya potser és més un thriller psicològic. Fins a quin punt ha sentit la necessitat de reflexionar sobre com canvia una llarga hospitalització a una persona? Feia molt de temps que tenia al cap de fer una novel·la per abocar-ho tot. A mi m’ha condicionat molt la malaltia, l’hospitalització, les seqüeles que pateixo. Volia explicar com una malaltia greu o un accident et poden canviar la vida d’un dia per altre. I no tan sols pels canvis físics que experimentes, sinó, sobretot, pels canvis psicològics que comporta. És molt difícil acceptar aquesta nova vida que et ve imposada. Volia parlar de tot plegat, i allunyar-me del que havia fet fins ara, novel·les més negres, de baixos fons, amb molta crítica social. Aquí no, aquí la idea era fer una cosa més introspectiva, però sí que és veritat que així com anava escrivint els meus gustos literaris o la meva trajectòria van acabar sortint i el resultat és un thriller piscològic, una novel·la de suspens.

Situem el lector sense esbudellar res: Després de la vergonya arrenca amb un home que deixa la seva parella perquè s’ha enamorat d’un altra persona i quan surt al carrer l’atropella un cotxe. Quatre anys després es desperta del coma i està sol. En la novel·la negra el primer capítol ha de ser impactant. Ha d’enganxar el lector i l’ha de sorprendre. Has de començar fort encara que sigui, com en aquest cas, un thriller més introspectiu, més lent, perquè no volia que hi hagués tanta acció. A la primera part explico una miqueta més aquest thriller més psicològic i a la segona hi he afegit més ingredients de suspens. Què li va passar? Qui l’hi va fer? I, sobretot, per què? En certa manera el protagonista s’acaba convertint en detectiu accidental. Jugo molt amb el lector. Gran part de la narració passa dins del cap del protagonista. Faig dubtar el lector en algun moment. S’acaba preguntant si el que s’explica li ha passat de veritat o s’ho ha imaginat.

La trama és molt cinematogràfica. Es podria adaptar? Sí, sense gaires complicacions. De fet, totes les meves novel·les tenen tocs cinematogràfics. Les novel·les, per a mi, han de ser entretingudes i això t’acaba allunyant de les subordinades, les descripcions o els capítols llargs i, en certa manera, t’apropa a l’estil cinematogràfic. Molts diàlegs, capítols curts com a escenes d’una pel·lícula... Una novel·la ha de tenir ritme.

Però també hi ha reflexió. Vostè ens mostra la fragilitat de les nostres vides, com se’n pot anar tot en orris en un moment. I la inseguritat que provoquen les incerteses, no saber què ha passat. Sí, de fet el punt de partida de la novel·la és exactament això, la fragilitat de la vida.T’hi has d’adaptar físicament, perquè les seqüeles que et deixa una hospitalització llarga, una malaltia greu o un accident són molt importants i t’afecten, també, psicològicament. I no es tracta d’acceptar-ho o no acceptar-ho. Si t’ofegues quan camines deu metres, t’ofegues. Tant és si t’ho prens bé com malament. Físicament has d’aprendre a viure una nova vida, però psicològicament és més complicat, perquè has d’acceptar-ho i et costa, perquè tens molts condicionants. En el cas del personatge, intenta tirar endavant i el motor que el mou és el seu fill, la necessitat de trobar-lo, però aviat s’adona que primer s’ha de trobar a ell mateix, perquè no tan sols ha perdut el seu fill, ha perdut la seva vida. Per això la novel·la té tres pics que responen a les preguntes què ha passat, qui ho ha fet i per què? Són els tres moments en què el lector va descobrint coses.

El fet que tingui tant en compte el lector es deu a la seva condició d’editor? És molt dur amb vostè mateix? Hi penso molt, en el lector. Em poso en la seva pell. Haver fet d’editor de tants bons autors que han publicat a Llibres del Delicte et fa ser crític amb tu mateix i et fa créixer com a escriptor, però tot i així és molt difícil fer d’editor d’un mateix. Al teu cap tot quadra, encara que no sigui així. Per això m’ha fet d’editora la companya Irene Solanich.

A les seves novel·les negres els escenaris també eren foscos, i ens mostrava la ciutat que no surt a les guies turístiques. M’encanta que l’entorn formi part de la narració, que sigui un personatge més de la novel·la. En aquest cas la ubicació no és tan suburbial, ni condiciona els personatges ni l’acció. Aquesta història funcionaria en qualsevol altre entorn, no canviaria res perquè és una novel·la que se sustenta molt en els personatges. En el personatge, de fet, perquè és el protagonista absolut. Tot passa de dins cap a fora.

Tot el pes de la trama recau en aquest únic personatge. Ha estat més difícil de crear? Sí i no. Sempre, en totes les novel·les, tinc molta cura dels personatges. Amb el temps els lectors oblidem les trames, fins i tot els finals, o el títol, o l’autor, però sempre hi ha algun personatge potent que et queda després de llegir un llibre. En aquest cas he fet servir moltes coses que m’han passat a mi i moltes coses que he patit psicològicament, però per això mateix he pres molta distància, perquè no soc jo, encara que tingui coses meves.

Tot i ser una editorial barcelonina, des de Llibres del Delicte s’aposta per allò que als despatxos polítics se’n diu territori i a banda d’haver donat a conèixer una dama negra com Ramona Solé i va crear el fenomen Assassins de Ponent, un llibre col·lectiu amb molta acceptació.Ramona Solé va ser la primera autora lleidatana que vam publicar i a través d’ella n’hem conegut molts d’altres i de molt talent. Per a un editor no hi ha res millor que fer una aposta que et permeti descobrir noves veus. És impagable. Jo no podria publicar algú que porta vint anys fent el mateix. Quin avorriment! Quan algú que no coneixes de res t’envia un manuscrit que t’agrada és fantàstic. És un risc, és clar, però la descoberta és una pujada d’adrenalina. I també m’agrada que hi hagi lectors que es deixin portar pel nostre catàleg i que encara que publiquem autors molt joves o molt desconeguts, els donen una oportunitat. El premi més gran que pots tenir tu com a editor és aquest, que el segell es converteixi en marca i et guanyis la confiança dels lectors. Jo soc de Barcelona, però tinc clar que el país és més gran i divers. Catalunya no és només Barcelona.

Es va fer editor per aquests tombs que dèiem abans que dona la vida. Sempre dic que soc editor accidental. Soc periodista, tot i que ara no exerceixo, i escriptor. Quan vaig publicar la primera novel·la em va decebre el tracte que vaig rebre i vaig pensar que m’hi podria dedicar. Al cap i a la fi fer una revista no és tan diferent de fer un llibre: coneixia correctors, maquetistes, impremtes... Després, per les meves circumstàncies personals vaig haver de deixar de fer de periodista, perquè em dedicava al turisme de viatges i, és clar, malalt no podia anar enlloc. L’editorial ha estat el que m’ha donat la vida perquè m’ha permès fer una cosa que m’agrada molt però sense l’exigència d’una feina. Quan em trobo bé treballo i quan no estic bé, doncs no. La literatura m’ha permès estar viu. La malaltia em va canviar molt la vida i assumir les teves limitacions és complicat. Jo tenia una bona feina, era molt esportista i, de sobte, et canvien fins i tots les amistats. El primer càncer me’l van diagnosticar amb 29 anys i vaig estar dos anys enfadat amb el món. Ara ja no n’estic.

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre