x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Carme Junyent: “En suahili homes i dones tenen el mateix gènere i la societat és igual de masclista”

  • PER JORDI VILARRODÀ / FOTO: ALBERT LLIMÓS/EL9NOU
Actualitzada 12/01/2022 a les 17:35
Carme Junyent

Carme Junyent

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Carme Junyent

Albert Llimós/El9Nou

El llibre ‘Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou’ recull setanta articles punyents sobre llengua i gènere. Publicat per Eumo Editorial, és tot un èxit de vendes que ha coordinat Carme Junyent. Avalada pel seu indiscutible prestigi acadèmic, aquesta lingüista considera que la lluita feminista “no passa per estrafer la llengua”. Carme Junyent també es mostra preocupada pel futur del català. Pensa que el Govern no ha fet prou per la llengua tot i que fa ben bé deu anys que està amenaçada, com havien pronosticat tots els experts.

Carme Junyent (Masquefa, 1955) ha coordinat el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, amb una setantena d’ articles que es posicionen en el debat sobre llengua i gènere.

Fa més de dos mesos que va sortir el llibre. Un dels seus objectius era posar la qüestió sobre la taula, crear debat. En quina mesura creu que s’ha aconseguit? Potser és aviat per dir-ho, però penso que s’està aconseguint l’objectiu. Sobretot perquè moltes de les autores mai no havien expressat la seva opinió i ara s’adonen que val la pena haver-ho fet. Les dones també tenim tendència a no involucrar-nos públicament. Aquí ho hem fet i la gent ho agraeix. Espero que el debat continuï. El necessitem, perquè s’estan fent molts disbarats.

Tot i això, vostè explica que es va trobar amb dones que no acceptaven la seva invitació a participar en el llibre.Moltes van dir que no. Totes les que parlen aquí són boníssimes, però no són les úniques. Havia contactat altres dones, i sempre t’esperes que hi hagi aquelles a qui no els interessen les condicions o no tenen temps. El que no m’havia pensat és trobar-ne tantes que em diguessin que no perquè estan compromeses amb la institució on treballen i no se senten lliures per manifestar-se.

Vistes algunes reaccions que hi ha hagut a les xarxes, ha pensat que el debat s’allunyava de la correcció i el respecte? Sí, però el debat és una qüestió d’anada i tornada. Si em volgués barallar, això podria anar d’una altra manera, però no m’interessa discutir per discutir, ni fer-ho només per les formes. Jo sí que em sentia i em sento representant de les 70 dones i no he tolerat cap insult general. Però a mi m’han insultat i jo no m’hi he tornat mai, que ja és una manera de contenir el debat. I s’ha generat un malentès amb la comunitat transgènere que és això, un malentès. No vull entrar-hi perquè es desvia el debat real.

En realitat, quan comença aquesta tendència d’introduir canvis en la llengua per voler adaptar-la a canvis socials, sobretot per a les dones? Ve dels anys 70. El primer article que vaig escriure sobre la qüestió data del 1977 i parlava del gènere en suahili. El context és el creixement del feminisme d’aquest moment i l’arribada de la lingüística feminista, que aquí es va entendre molt malament.

L’article al qual feia esment era sobre el suahili, no sobre el català. En suahili, homes i dones pertanyen al mateix gènere... i és una societat tan masclista potser perquè no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra. Després me’n vaig desentendre perquè pensava que aquest debat era cosa de quatre, ho feia servir a les classes d’antropologia lingüística per posar un exemple de falsa correlació entre llengua i cultura. Però l’any 2010, des del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, ja vam organitzar una jornada que es deia Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana. Per què? Doncs perquè jo em vaig trobar que la mateixa universitat em corregia els textos i em posava alumnat en lloc d’alumnes. Em vaig adonar que tot això havia anat més enllà del que podia preveure, tot i que alguns estudiants ja m’havien advertit que segons com escrivies allò que havies de presentar a l’administració, no t’ho admetien. La veritat és que no els havia fet gaire cas fins que m’hi vaig trobar personalment.

Per què li van dir que ho feien, en el seu cas? Ho vaig voler esbrinar. Perquè els estatuts de la universitat estaven escrits d’aquesta manera. És el moment en què vaig dir “això no pot ser”. A la jornada del 2010 va venir tothom. Vaig parlar amb Ensenyament, Política Lingüística, universitats, fins i tot l’Institut Català de les Dones, i tothom em donava la raó. Em preguntava: “Si tots estem d’acord, llavors com hem arribat fins aquí?”. I l’única resposta és que és molt difícil rectificar. Algú engega aquesta màquina en un moment donat i a ningú no se li acut dir prou.Sobretot perquè qui havia de fer-ho segurament devia ser un home, i tenia por de ser titllat de masclista. Ara som on som. Això no s’ha aturat.

En altres llengües europees es donen debats semblants? Abans de la pandèmia havia d’anar a Perpinyà a presentar el meu llibre anterior, El futur del català depèn de tu. Ens vam aturar pel confinament, i ara els vaig proposar anar-los a presentar tots dos, aquell i aquest. Em van dir que això no interessava a la gent. La mateixa llengua! Però què passa? Que allà no hi arriben els que ens obliguen a escriure d’aquesta manera. Això em fa veure encara més la dimensió del disbarat: aquí són totes les institucions, les que s’hi han apuntat sense cap criteri ni fonament.

El paper de les institucions és qui determina, per exemple, que es facin servir els desdoblaments o s’elimini el plural genèric masculí? No es consulta una decisió així als qui en tenen la responsabilitat científica, com és l’Institut d’Estudis Catalans? La meva interpretació és que a l’IEC hi ha lingüistes, i els lingüistes diuen que fan descripció, no prescripció. L’error ha estat que els altres sí que prescriuen, i l’IEC no diu res. Els han arrabassat l’autoritat i ells no la reclamen. Fa uns dies em va arribar un opuscle amb normes de la Cambra de Comerç. I qui és la Cambra, amb tots els respectes, per dictar criteris lingüístics? I qui diu ells, diu altres institucions, perquè tothom té el seu llibre d’estil. L’Estatut de Catalunya diu que el govern ha de seguir les normes de l’IEC, però se les està saltant. Els he escrit i em contesten que és “una forma d’ús”, però no ho és, va contra la normativa. No és que em preocupi la normativa, perquè si anés a favor de les dones ho acceptaria. Però a les dones no ens serveix de res. I és un desgavell per a la llengua.

Els que no pensen com vostè diran que el llenguatge serveix per visibilitzar (en el cas del desdoblament, les dones) i, per tant, ajuda a canviar realitats. És que no va així. Si algú troba un exemple en què canviant la llengua s’hagi canviat la realitat, jo m’ho replantejo tot. Però és que no hi són. Passa justament a l’inrevés: la societat canvia i la llengua s’hi adequa. Els canvis lingüístics són molt lents. Els dubtes que nosaltres tenim amb el tu i el vostè, per exemple: fa cinquanta anys estava claríssim a qui tractaves de tu i a qui de vostè. Però canvia la societat, i ara entre els meus alumnes n’hi ha que em tracten de tu i altres de vostè. Fins i tot s’ha recuperat el vós, no en el mateix sentit en què ho feien els nostres avis, però sí que en l’àmbit professional hi ha qui no sap si tractar-te de tu o de vostè i s’agafa al vós. Tot això és perquè hi ha un canvi social en la relació entre classes o entre edats i busquem la manera d’adaptar-nos-hi. Potser el vostè desapareixerà, no ho sé, però portem mig segle. Així és com van els canvis.

A un ritme pausat, ja ho veiem. Els canvis socials creen una incomoditat amb la llengua, i la gent s’espavila per sortir-se’n. Al final, es consolida una forma i s’accepta. Però no funciona perquè algú digui que en lloc d’el director hem de dir la direcció o en lloc de dir els professors hem de dir el professorat. Fins i tot seria possible que la gent s’hi acostumés espontàniament, no dic que no! El que no pot ser és que vingui un polític a dir-me “tu has de parlar d’aquesta manera”.

Amb els plurals no binaris –el totis, per simplificar– està passant una cosa semblant? Un canvi que comença de dalt cap a baix? Una elit il·lustrada, tal com ho veig. Un grup decideix que necessita unes altres concordances. Jo puc entendre que dins del grup ho facin servir, i fins i tot, si tenen èxit, que ho acabem utilitzant tots. L’altra qüestió és que proposin una forma artificial i esperin que tots seguim. El plural femení genèric, per exemple: què pretenen? Que parlem així? Perquè llavors quan Vox també ho faci, com reaccionarem? En el cas que vostè em demanava, passa el mateix. I si no volen realment que tots l’utilitzem, la qüestió és encara més inquietant: és per saber de quin bàndol som segons com parlem? Encara em semblaria més perillós, seria una manera de marcar-te: els que són del rotllo i els que no.

El desdoblament sí que s’ha generalitzat. Terrible. Sap què aconsegueix? Que les nenes s’autoexcloguin. A mi em deien que un joc era per a nens i hi jugava, em deien que una pel·lícula era per a nens i la volia veure perquè volia dir que era per a la meva edat. Ara no, ara vol dir que és per a nens, i no per a nenes. I després, les incongruències: fa poc vaig a anar a fer una xerrada a un local on s’anunciava l’assemblea de “socis i sòcies” d’una entitat. I a continuació, entre parèntesi, deia “només socis”. Volia dir que no s’hi admetien aquells que no eren socis de l’entitat, però es podia entendre que les sòcies no hi podien entrar. I després hi ha la banalització, de la qual li puc posar un exemple.

Em sembla que l’encertaré si dic que és un Sant Jordi i Santa Jordina. Sí. A les Masies de Voltregà. O els tions i les tiones. En castellà, a Yolanda Díaz se li va escapar “autoridades y autoridadas”. Em va saber greu, perquè sempre he fet servir autoritats per explicar que aquesta paraula em fa pensar en homes automàticament. I és un femení!

Com a experta en llengües en extinció saber que només un de cada quatre joves de Barcelona fa servir el català com a llengua habitual la preocupa? Ho he estudiat, ho he escrit, ho he publicat, i m’han dit de tot. Des dels anys 90 es veia cap on anàvem i les migracions que hem rebut ho han accelerat. Jo treballo per equivocar-me, ara veig que no m’equivocava i no n’estic gens contenta. Si ho haguéssim agafat quan es començava a veure, era molt més fàcil intervenir-hi. Fa ben bé 10 anys que la situació és molt greu i el govern no ha fet res. Ara, com a mínim, se n’adonen.

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre