x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Miquel Ramos: “L'extrema dreta s'ha renovat i ja no parla de races sinó de cultures incompatibles”

  • PER JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 23/01/2023 a les 12:10
Miquel Ramos: “L’extrema dreta s’ha renovat i ja no parla de races sinó de cultures incompatibles”

Miquel Ramos: “L’extrema dreta s’ha renovat i ja no parla de races sinó de cultures incompatibles”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Miquel Ramos: “L'extrema dreta s'ha renovat i ja no parla de races sinó de cultures incompatibles”

SEGRE

El periodista valencià Miquel Ramos, que durant dues dècades també va ser teclista i vocalista d’Obrint Pas, ha publicat ‘Antifeixistes, així es va combatre l’extrema dreta a Espanya des dels anys noranta’ (Capitán Swing, 2022), una exhaustiva radiografia dels moviments socials que durant dècades han advertit que Espanya no havia passat pàgina respecte al feixisme. Ramos fa un repàs de dates, persones, llocs, moments i moviments clau en la lluita per frenar la normalització de l’odi en la nostra societat. Com a periodista col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació alertant-nos del perill que ens sotja.

Miquel Ramos prové d’aquell País Valencià en què els nazis podien matar Guillem Agulló i el diari Las Provincias s’acarnissava en la víctima; la justícia s’impartia amb condescendència i la policia reprimia sense miraments els manifestants que ho denunciaven. Autor de nombrosos articles sobre l’extrema dreta, Ramos s’ha consolidat com un referent als mitjans i a les xarxes socials a l’hora de parlar d’aquest moviment, més divers del que sembla i amb una alta capacitat d’adaptació a la societat de la informació.

Al llibre denuncia el relat que s’imposava en l’assassinat de Guillem Agulló i tants d’altres casos d’agressions feixistes: la idea que era una qüestió d’ordre públic i bandes juvenils. Era, i encara és, una manera de despolititzar un fenomen que tenia unes arrels importants en un estat, l’espanyol, que venia d’una dictadura. Hi havia un pòsit d’hereus que bevien d’aquesta tradició -el franquisme- i que s’emmirallava en els moviments neonazis de la resta d’Europa, que feia molts anys que estaven organitzats i provocaven episodis de violència, fins i tot atemptats terroristes. El fenomen feia molts anys que existia i a l’estat espanyol, com que no hi havia cap partit d’extrema dreta a les institucions, es volia fer creure que s’havia extingit amb la mort de Franco. Però era mentida: una part estava integrada al Partit Popular i una altra renegava de les institucions i exercia la violència al carrer.

Sobretot contra immigrants, gais, gent sense sostre, militants d’esquerres... És cert que no era un problema del conjunt de la societat sinó que el patien persones que formaven part de col·lectius vulnerables. Això feia més fàcil al poder no admetre que era tema polític.

S’ha mantingut aquest relat condescendent en alguns mitjans de comunicació? Hi ha una elaboració conscient d’un discurs que pretén una falsa equidistància. Respecte al cas Palomino, apunyalat per un nazi al metro de Madrid el 2007, van enxampar dos periodistes infiltrats amb càmera oculta que volien demostrar que el mort era un jove violent. Per contra, als nazis els van entrevistar obertament perquè poguessin presentar-se com a víctimes, quan ells havien matat, justificat i fet escarni de l’assassinat d’un xaval de setze anys. No hi ha ignorància ni equidistància quan tu decideixes tractar el tema des d’aquesta perspectiva. De fet, aquest relat dels extrems que es toquen també es va fer -i es fa- servir per reprimir l’antifeixisme des de les institucions. Quan alguns col·lectius es van cansar de viure amenaçats i es van organitzar per defensar-se i fer-los front, van moure l’aparell repressor contra els antifeixistes amb l’excusa que s’havia d’aturar la violència extremista.

En aquest país massa sovint s’ha vist la connivència entre els nazis i els cossos policials. Són fets objectius, només cal comparar com tracten a uns i altres per posar en relleu la falsa equidistància. Tot i els historials violents, hi ha molt pocs nazis que hagin passat per la presó preventiva, fins i tot per delictes com temptatives d’homicidi. En canvi, no és estrany que s’apliquin aquestes mesures contra anarquistes o gent d’extrema esquerra per delictes que després queden en res.

Aquell feixisme dels noranta, no ha afluixat la violència directa per intentar normalitzar les seues idees en la societat? Encara n’hi ha, però és veritat que ja no tenen la presència al carrer que tenien fa vint anys. Hi va haver un moment que es van adonar que era més rendible donar un entrepà a una persona sense llar, com feia la Casa Pound a Roma, que cremar-la viva. A nivell de màrqueting funcionava millor. Un altra causa del seu retrocés al carrer va ser per la resposta dels antifeixistes, que els van plantar cara i van decidir que no volien ser més víctimes. Aquí és quan surt el debat de la violència en els col·lectius de l’esquerra radical: denúncia pacífica o acció directa? No hi havia una fórmula exacta i en cada lloc es va desenvolupar diferent. També és cert que ara ja no se senten tan impunes perquè tothom té una càmera al mòbil i els pot gravar. D’altra banda, hi ha més sensibilitat i capacitat de denúncia social. Fa trenta anys apallissaven un negre sense papers de matinada i ningú no se n’assabentava.

Quin paper ha tingut Vox en tot aquest procés? No hem de perdre de vista que aquest partit és una escissió del PP, mentre que els grups feixistes tenien la seua pròpia tradició política. Són un corrent atomitzat perquè estan barallats entre ells i han estat incapaços de fer un projecte conjunt, perquè tots volen ser els líders. Els més militants continuen als grupuscles d’extrema dreta i d’altres, segurament cansats i amb una certa ambició, s’han integrat a Vox. Molts en reneguen, però reconeixen que els obren el camí amb temes com la immigració, per exemple. Entenen que ajuda anormalitzar part del seu discurs tradicional. Recordem que Anglada va treure una mica de rèdit perquè va camuflar la retòrica feixista. Accepten que potser són liberals i sionistes, però dins del menú del feixisme compleixen suficients discursos com l’antifeminisme, la unitat d’Espanya, l’anticomunisme…Vox també ha sabut aglutinar un seguit de personatges que s’havien dispersat en diferents fronts, com el blaverisme valencià.

En el fons, en lloc de desdibuixar-se es va readaptant? En essència l'extrema dreta estableix jerarquies entre persones: racial, cultural, nacional, de gènere... i neguen que hi hagi un component estructural inherent al sistema capitalista. De fet, el nou projecte del feixisme és ultraliberal. Són inofensius per al sistema perquè no tenen cap interès a canviar les estructures de l’estat ni l’economia neoliberal. Culpen de la precarietat els immigrants, per això l’Ibex-35 no té cap problema amb Vox. Meloni va anar a Europa a dir-los que estiguessin tranquils. L’amenaça per a l’statu quo europeu va ser Syriza a Grècia, no l’extrema dreta a Itàlia.

Han après a manipular el llenguatge, ja no són un grup de caps rapats descerebrats. Ara estan força influenciats per la nova extrema dreta francesa, que ha renovat el seu corpus ideològic. Ja no parlen de races sinó de cultures incompatibles; ja no diuen que els blancs som superiors als negres sinó que posen èmfasi en la inadaptació cultural dels immigrants.

En aquest tema -la relació que les societats europees han d’establir amb els immigrants- han sabut col·locar el seu discurs al centre del debat. Fins i tot hi ha gent que es considera d’esquerres que està comprant la seua ferralla. Són hàbils explotant les contradiccions que en alguns temes té l’esquerra. En relació amb els immigrants, per exemple, utilitzen el laïcisme i el manipulen per atacar sobretot l’islam. A França l’extrema dreta està fent forat perquè no el venen com una garantia de la llibertat religiosa per evitar que una opció s’imposi al conjunt de la societat, sinó que en fan bandera i l’utilitzen per atacar els musulmans amb els mateixos arguments que fa cent anys es fomentava l’antisemitisme.

Una de les tesis que defensa al llibre és que obrir-los les portes a les institucions i els fòrums públics és un error perquè, en el fons, no tenen cap interès en el debat democràtic. La normalització que s’està fent de l’extrema dreta és preocupant. S’apoderen i retorcen els conceptes de democràcia i llibertat d’expressió per dur-ho tot al seu terreny i confondre molta gent. Van de víctimes: l’home assetjat pel feminisme, l’europeu amenaçat pels immigrants, els heterosexuals acorralats per l’orgull gai… El problema és quan infecten part de la societat perquè acaba comprant la idea que fer comentaris racistes o masclistes no és tan greu.

Què passarà si les seues tesis es van normalitzant i van acumulant capacitat de mobilització? La història ens ha ensenyat que aquesta gent no tenen escrúpols. Inventen mentides per crear estats d’opinió o fomentar l’assetjament indiscriminat contra gent que consideren adversaris. El preocupant és que no els passa res i sempre volen anar un mica més enllà. Han comprovat que és gratuït i que en treuen rèdit polític. L’exemple més clar que el feixisme no té límit és Auschwitz. No som als anys trenta, però aleshores també hi havia qui considerava el nazisme una opció legítima sense sospitar que veuria la solució final al cor d’Europa.

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre