x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
NATURA

Un paradís d'interior

Actualitzada 04/04/2019 a les 11:47
La recuperació de l’estany d’Ivars i Vila-sana es va donar per acabada el 2009. Una dècada després, la zona humida interior més gran de Catalunya ha esdevingut un paradís per als amants de la fauna ornitològica i un destí sorprenent per a aquells que gaudeixen del medi ambient i el turisme de natura. Un edèn “amagat” al bell mig del Pla d’Urgell
Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Un paradís d'interior

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Un paradís d'interior

Temps era temps hi havia una llacuna endorreica amb una important concentració salina. La construcció del canal d’Urgell l’any 1861 li va aportar aigua dolça i en va engrandir la superfície fins a les 126 hectàrees. Igual com l’aneguet de Hans Christian Andersen, que va esdevenir un preciós i elegant cigne, aquell toll enmig del Pla d’Urgell es va transformar en una de les zones humides d’interior més belles de Catalunya. I els ànecs, en un dels inquilins més nombrosos, amb permís de les fotges. Molts animalons, sobretot ocells, els acompanyaven. Amb el seu encant, l’estany d’Ivars i Vila-sana va dinamitzar durant anys la vida social, cultural i econòmica de la zona i més enllà, fins que com en (gairebé) tota història real algú va voler que caigués adormit i el 1951 el van dessecar amb promeses de modernització que mai van complir les expectatives. Malgrat això, els veïns no s’oblidaven d’ell. Les veus que des dels anys 70 el recordaven tímidament cada cop sonaven amb més força... fins que va arribar el gran dia: el 28 de març de 2009 l’estany tornava a somriure. Els seus “pares i amics “no van menjar anissos però sí que van prometre que en tindrien cura perquè cada aniversari que passés fos més fort i valent. Des d’aleshores, el primer cap de setmana d’abril una fira ho recorda. Enguany, la jornada de portes obertes del 6 d’abril els ho explicarà amb tota mena de detalls.


Un paradís dinterior



La recuperació de l’estany es va a dur a terme entre 2005 i 2009. Transcorreguda la primer dècada s’ha convertit per mèrits propis en un indret gairebé bucòlic on es respira pau, calma i tranquil·litat. Sobretot, però, és un paradís per als qui gaudeixen del turisme de natura i per als amants de la fauna, sobretot, l’ornitològica. Una bona demostració són les seves 250 espècies diferents, que –com recorda l’Eduard Ribes, guia de l’estany des dels seus inicis–, fins i tot, ha servit perquè s’hi estableixin aus en perill d’extinció com ara la mallerenga de bigotis. Aquest llac és la zona humida més gran de la Catalunya interior. S’hi pot accedir per dues entrades, una a cada extrem, compta amb itineraris i plafons explicatius, a banda que els turistes tenen en Cal Sinén el centre d’interpretació i atenció als visitants perfecte per posar-se al dia tant de les seves característiques com de la història que l’acompanya. Les seves 126 hectàrees es poden recórrer tant de manera lliure com en visites guiades, a peu o en bicicleta, en un itinerari d’uns 2,6 quilòmetres, es pot parar en miradors, aguaits, àrees de descans amb taules i bancs i fins i tot travessar passarel·les que fan sentir els transeünts encara més aprop de l’aigua. En tots els casos, el color i l’olor de la flora, els canyissars i les plantacions arbòries i arbustives converteixen la passejada en un plaer per als sentits, amb l’afegit de la presència de les aus i la seva cantarella. Al capvespre, veure com algunes d’elles reposen damunt l’estany pot convertir-se en un espectacle, igual com quan, de matí, aixequen el vol plegades. Característiques que han comportat que hi vagi “molta gent a passejar i gaudir d’un entorn natural únic”, assegura Ribes, mentre recorda que el visiten unes 40.000 persones a l’any i s’hi fan activitats de tot tipus, sempre respectuoses amb l’entorn.


Un paradís dinterior


Malgrat que l’estany actual només té una dècada, la seva història es remunta a més d’un segle. En els moments de màxima esplendor, a començaments del segle XX, va acollir visitants il·lustres, força d’ells atrets per famoses jornades de cacera. Entre ells, artistes com el baríton de sarsuela Marcos Redondo o el qui seria president de la Generalitat, Lluís Companys, passant per metges o empresaris i polítics. Molts venien en tren des de Barcelona i paraven a l’estació de Mollerussa o Bellpuig i després arribaven al llac en cotxes de cavalls o altres transports. Ara bé, no només de “personatges coneguts” vivia l’estany; la gent de la zona se’l sentia seu. Hi anaven a passar el diumenge i fins i tot era destí de viatge de noces: una passejada en les típiques barques de ciment de l’estany era una romàntica proposta entre enamorats. Se’n recorda bé el Jaume Riu, d’Ivars d’Urgell, que a punt de complir els 93 anys reviu com de nen i jove hi passava tant temps com podia. Aleshores, mitja dotzena de famílies vivien de l’estany, ja fos de la pesca (l’anguila, tot hi haver-ne en abundància, era molt preuada) o de vendre bova per elaborar els seients de les cadires, entre altres ocupacions. Una d’aquestes cases, durant la Guerra Civil i en veure que el noi rondava per allí dia sí dia també, li va oferir quedar-s’hi a dinar “sempre que volgués i em portés el pa, perquè anava molt escàs”, recorda el Jaume. Això li va permetre viure moltes anècdotes, com ara veure com alguns “avionets petits” deixaven anar bombes a l’aigua. “Potser era per no fer mal a la gent”, rumia. Tampoc ha oblidat “la gran tristor” que va sentir quan l’empresa Locomociones y Transportes SA (LyTSA), propera al règim, va aconseguir l’autorització i el 70% de les subvencions per dessecar-lo, amb la promesa que portaria la modernització. “Era mentida”, diu taxatiu. Malgrat tot, la recuperació de l’estany va estar temps en la ment de molts, fins que el 2002 es va constituir el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana. El 2003 van començar les obres i dos anys més tard l’ompliment, que va finalitzar el 2009. Passats els primers anys, “que necessitava cures especials, com un nadó”, explica el president del consell comarcal del Pla d’Urgell, Joan Trull, ara és l’hora, per una banda, de “controlar i mantenir la qualitat mediambiental de l’aigua per tal que conservi aquesta riquesa generadora de vida aquàtica, de fauna i de flora; i per l’altra de convertir-lo en un focus de turisme controlat amb activitats com ara espectacles i concerts de petit format. Tot això demana fer un pla de gestió acurat”. I és que si estem davant d’una de les potències naturals més grans de la Catalunya interior, cal cuidar-la.
CAL SINÉN, L'ESPAI DESTINAT A ACOLLIR ELS VISITANTS
L’antiga masia de Cal Sinén construïda el 1910 estava just davant de l’estany i enmig de les terres de cultiu. Aquest fet va propiciar que abans de la dessecació hostatgés alguns visitants, la seva cuina fos gairebé cita obligada i que es convertís en punt de partida d’unes jornades de cacera que ben aviat es van convertir en referents entre les famílies benestants catalanes. Les sortides en barca també tenien aquí el seu punt d’encontre, atès que disposava d’embarcador propi. Amb el projecte de recuperació de l’estany, el Consorci la va adquirir l’any 2006. Al restaurar-la s’hi han conservat el volum, les parets de tàpia i les teules, així com la porta, escales i brancals de pedra originals. Ara fa les funcions de centre d’acollida de visitants i d’interpretació. Hi ha el projecte d’incorporar-hi elements com ara ascensor o millores als accessos.

Un paradís dinterior
 
Visitants il·lustres com Companys o Porciole
Entre les múltiples activitats que s’hi celebraven d’abans de 1951, hi havia la cacera. Era tant popular que hi acudien personatges com Marcos Redondo, famós baríton de sarsuela, el doctor Barraquer, un dels oftalmòlegs més prestigiosos de l’època, el president Lluís Companys a principis dels anys 30 o Josep Maria Porcioles, alcalde de Barcelona d’època franquista, a més d’empresaris i polítics. Pujaven en una quinzena de barques, s’endinsaven a l’aigua fins on hi havia els ànecs, fotges i altres animals i els disparaven al vol.

Un paradís dinterior
 

JAUME RIU, veí Ivars d’Urgell
“Ara l’estany és molt bonic però està més mort que abans”
Amb gairebé 93 anys, Jaume Riu recorda l’estany com el seu racó de felicitat d’infància i joventut.

Visitava molt l’estany abans que el dessequessin?
I tant! Fins i tot vaig ser campió de natació de la travessia de l’estany, el 1947. Això que hi van venir participants ben fornits. Entre ells, un que havia quedat tercer a la cursa del port de Barcelona. Aleshores l’estany era una delícia: podies caçar, pescar, anar en barca... Ara és molt bonic però està més mort que abans. Es pot mirar però no el pots gaudir. És com tenir una nòvia i no poder-la tocar (riu).

Hi devia veure força coses.
Moltes. Un cop, uns soldats volien travessar l’estany amb les bicicletes a la barca. Van bolcar i les bicis es van enfonsar. Nosaltres ens vam passar molt temps, anys, buscant-les, però no les vam trobar mai.

Recorda quan el van dessecar?
Hi va haver una reunió amb tot el poble i malgrat que jo sols tenia 12 o 14 anys ja vaig protestar. L’alcalde em va fer callar. Eren altres temps.

Un paradís dinterior
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre