x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
PENSAMENT

Música

  • ANDREU LONCÀ
Actualitzada 11/02/2020 a les 15:43
Música

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Música

SEGRE
Música

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Música

SEGRE

Llec com sóc en els concerts de música clàssica (sóc dels que l’escolten a l’automòbil, conduint, mirant paisatges, si puc), avui, a mitjans de febrer, m’atreviré d’adelitar el lector amb una crònica més aviat de pinzellada impressionista sobre un dels bons concerts que es tocaren a l’Auditori de Lleida amb Daniel Kharitonov, piano, i Gábor Takacs-Nagy, com a director de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae.

La programació va ser un encert: Txaikovski i Beethoven, la contundència i la melodia. Un bon concert, amb bon regust en què l’orquestra sempre va mantenir to i mesura. A la primera part, Daniel Kharitonov, pianista rus, joveníssim, 21 anys, s’encarà al rutilant piano amb una energia i seguretat que feia molts dies que no veia en algú tan feroçment jove. Enlluernador. Tot seguit, a la magnífica perícia tècnica hi afegia un a més a més de moviment compulsiu –saltava cada cop que aporrinava amb força el teclat– fent vibrar el so, que costà d’afinar-se, a una velocitat impressionant. El frondós tupè romàntic, la posa un xic decantada enrere i la seua alçada marcaven el to quasi perfecte d’una energia que admiro. La seua energia juvenil, la memòria de les notes –no va mirar en cap moment cap partitura – van fer de l’obra de Txaikovski un cop d’efecte sensacional, continuat, amb moment de gran evocació mental. En la segona part, El concert de la Pastoral de Beethoven va trobar en l’expressió dels timbres més subtils –el so dels ocells amb flautes i oboès– la seua gràcia més fina sobre un fons de música de fulles que l’estol de violins anava descabdellant finament. La bella imitació de la natura. El fort i el suau, la successió de la melodia que portava el pensament cap a raconades inesperades. El director, jovial, somrient, Gábor Takács-Nagy era un senyor hongarès d’acreditada i dilatada vida musical, que adreçà unes paraules en català, dirigí l’orquestra amb un plus de moviment del cos. Hi hagué un moment feliç que el director volava dos pams de terra, les mans avall, cosa que s’acordava amb la primera violí (ho hem de dir així, no?), que també tocava d’una forma que suscità disparitat d’opinions: n’hi havia que haurien preferit la naturalitat continguda; n’hi havia que s’estimaven més aquest xic d’exageració de gestos, d’interpretació que subratllava la seua lleugeresa, que també dansava, ritmava, pujava, davallava, segons els vaivens de la música.

Al fons, els contrabaixos, que iniciaven la sorda remor d’una tempesta, es mostraven més aviat tímids; els violoncels sonaven segurs, ferms, com un vent càlid.

Els aplaudiments foren unànimes. El director, educat en les formes d’un altre temps, feia vinclar els músics en senyal d’agraïment.

En vam sortir alegres. A fora, la nit era una promesa. Un jubilat, però, rondinava per costum.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre