x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
PENSAMENT

Distàncies

  • ANDREU LONCÀ
Actualitzada 04/03/2020 a les 15:20
Distàncies

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Distàncies

SEGRE
Distàncies

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Distàncies

SEGRE

Fa dies discutia amb els meus estudiants de primer de Batxillerat sobre les distàncies físiques mentre els explicava l’Oda a la pàtria.

L’autor se sent lluny de Catalunya perquè treballa a Madrid. Estem parlant de la segona part del segle XIX. Els meus estudiants de ciències s’estranyaven com algú que viu a Madrid es pot sentir allunyat de Catalunya. Com si sempre fos el present. Vaig haver de recordar-los que al segle XIX les distàncies no eren les mateixes que ara; els mitjans de transport tampoc. Els vaig haver de recordar que encara les maneres de desplaçar-se eren amb carruatges o diligències. Vaig haver d’evocar com els més grans em contaven les anades en carro des del poble on vaig néixer cap a la ciutat de Lleida, que duraven set o vuit hores, o els viatges a Barcelona, que duraven dies.

Al final, els més atents –tenim massa alumnes a les classes, des de sempre, però encara més des de la crisi del 2008– feien capcinades d’acceptació per a entendre el sentiment de llunyania i de nostàlgia que animava l’esperit de Bonaventura Carles Aribau per escriure aquesta Oda, que acaba amb una fervent defensa de la llengua i de la història antiga de Catalunya.

L’esperit de la classe és fred, inhòspit i hostil. És més un magatzem que una aula on es pugui aprendre amb goig. Els estudiants se senten lluny del que els expliques, entre altre raons per una sobreprotecció que prové del món escolar i perquè Google fa la impressió que ho coneixes tot quan ignores fins i tot com és la teua ciutat i el paisatge que la circumda. Google genera un sentiment d’autosuficiència que ningú contradiu: tot hi és ; tot ho sé.

La percepció de l’institut com una obligació que està deslligada de la seua vida és tan ferma com la seua percepció que l’aprendre està deslligat de l’aprovar. És un dels efectes de l’empobriment de les classes treballadores que ha suposat l’especulació immobiliària i el govern de la dreta a Espanya durant decennis.

En la percepció de l’espai és molt evident que la seua percepció virtual del món signifiqui la incomprensió completa del lloc on viuen. Els faig notar que el paisatge és una construcció cultural. El paisatge que conta Aribau és una certa visió cultural de Barcelona que acaba sent un tòpic paisatgístic: el Montseny, la mar, la visió llunyana de Mallorca i Montjuïc.

Renuncio a preguntar-los sobre el paisatge de Lleida: des de fa dècades sé que mai miren el paisatge dels voltants de Lleida. Ni el Montsec, ni el Mont-roig, ni el Montmaneu ni la visió llunyana dels Monegres. Amb penes i treballs identificarien el Pirineu, ara nevat, i tampoc les Muntanyes Maleïdes, també blanques.

Els canvis en la percepció de les distàncies han produït canvis mentals: un allunyament del concret, del detall vist, de l’immediat; el món s’ha fet més gran i l’immediat s’ha oblidat. L’ Oda a la pàtria ens parla de l’enorme distància mental que ell notava entre la Meseta castellana i la felicitat del mar vora la platja serpentina del Llobregat preindustrial. Ell enyorava la llengua. Nosaltres, també.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre