x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIES DE CADA DIA
  • JORDI LLAVINA

El pou i la corriola

Actualitzada 12/04/2021 a les 10:24
El pou i la corriola

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El pou i la corriola

SEGRE
Jordi Llavina

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Jordi Llavina

Vaig llegint les poesies d’Ossos de sípia, el llegendari llibre d’Eugenio Montale que acaba de treure l’editorial Adesiara, en la traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís. No són versos fàcils, ni, encara menys, obvis, la qual cosa exigeix al lector una actitud militant: la de compleció del sentit de les peces aplegades. L’esforç, però, té recompensa. De cop, quedo atrapat en aquests quatre versos: “Grinyola la corriola del pou, / l’aigua puja a la llum i s’hi fon. / Tremola un record en el curull poal, / en el pur cercle una imatge riu.” ¿Quina és la força dels versos citats? No cap altra que la que mostra sempre la gran poesia: la de reflexionar sobre un tema d’una manera el·líptica i fonda, a la vegada, i la de presentar-nos-el amb una emoció explícita. Montale no ha estat, per descomptat, el primer a fer servir el símbol del pou. Ni serà l’últim, tot i que un pou, avui dia, ja deu semblar a molts joves una construcció inexplicable. El pou és una excavació que té fondària, i aquesta fondària s’endinsa en la foscor. És, doncs, un símbol òrfic: el de l’apregonament (per via del descens). Si algú afirma que entra en un pou fosc –i és una manera de dir ben popular–, fa servir el llenguatge figurat. Fixem-nos, ara, en el que diuen els versos transcrits: el pou grinyola, com un cos humà, però fa pujar l’aigua “a la llum i s’hi fon”. La imatge és bellíssima. Aquesta aigua del poal du un record: “En el pur cercle una imatge riu.” La poesia no és gaire més llarga: “Acosto el rostre a evanescents llavis: / es deforma el passat, es fa vell.” Hem d’entendre que el record tremolós extret del pou de la memòria és fugaç (com tants en tenim al llarg d’un any: records probablement molt allunyats del present, impossibles d’aferrar, però que, en la seva vaga impressió, enclouen un pensament del misteri del temps). “Ah, que ja xerrica / la roda, et retorna al negre fons, / visió, una distància ens separa.” Aquell llamp de la memòria no ha deixat, amb prou feines, resplendor de llampec. És una poesia molt breu, però que concentra, en els seus nou versos, la bellesa i l’esglai de la nostra vida. Aquest misteri irresoluble.

 

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre