Una tragèdia dolosa

Existeixen tragèdies accidentals, com les riuades, les allaus o les tempestes tropicals, i altres que poden ser evitades si els qui tenen responsabilitats públiques es comporten com s’espera d’ells, amb responsabilitat. En aquest tràgic 2020, una part de la pandèmia provocada pel SARS-CoV-2 ha estat inevitable. Ningú sabia res sobre aquest virus, ningú no tenia ni idea de com afrontar la lluita contra el virus i ningú no disposava de prou coneixements per organitzar polítiques de salut pública eficaces des del primer dia. Algunes de les víctimes eren, per tant, inevitables i cal reconèixer la tasca dels científics que han dedicat els seus escassos recursos i el seu molt talent a combatre la malaltia. Com els sanitaris, que han assolit graus d’heroisme que caldrà agrair durant generacions. En aquesta mateixa categoria d’herois cal incloure també el personal de moltes residències de gent gran, que s’han enfrontat a la mort sense gairebé armes, que han protegit els seus residents com si fossin els seus propis pares i mares i han lluitat per mantenir el virus fora dels seus murs. Per desgràcia no sempre ha estat així i en alguns casos cal parlar, sense cap mena de dubte, de conductes doloses que la fiscalia haurà de tipificar i els jutges hauran de castigar. El relat que fan els familiars dels residents de la Fundació Fiella de Tremp posa els pèls de punta i assenyala els qui han estat incapaços de protegir els residents quan ja existia prou experiència. I no són els treballadors d’aquest i altres centres, mal pagats i abnegats, els responsables del crim.