Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.
© Juan Cal
La política ha estat, amb l’esdevenir dels anys i l’assentament (per no dir la fosilització) del sistema democràtic, una espècie de recurs, un bàlsam contra la pròpia incompetència, contra les malapteses dels nostres. És l’instrument d’una comunitat per assenyalar un enemic comú que ens redimeixi dels nostres propis errors, de la nostra culpa. Hi ha casos més que sobrats al llarg d’aquests anys que demostren aquesta teoria (el Procés podria servir com a exemple i en sentit oposat l’anticatalanisme de la dreta espanyola), però a Lleida existeix un cas paradigmàtic que voldria subratllar abans d’anar-me’n: el conflicte del Museu de Lleida. Sense la segregació de la diòcesi i les reclamacions de Barbastre mai no hauria tingut Lleida un museu per exhibir el seu tresor religiós.
Per contra: sense el bisbe Meseguer i la tasca dels seus successors, les obres de les parròquies oscenques serien una memòria borrosa perduda en alguna foguera (per escalfar la casa del capellà, per saldar comptes polítics o per ignorància). Sense la malaptesa acadèmica d’alguns clergues lleidatans és possible que avui Lleida tingués més arguments per retenir les obres. I, per contra, els religiosos aragonesos es van basar en un suposat separatisme de la diòcesi lleidatana per aconseguir els seus objectius de poder. I, finalment, l’arrogància i la malaptesa d’uns i d’altres, tancats a qualsevol acord perquè era l’altre el culpable, ha fet impossible compartir un llegat comú i posar-lo a disposició, a Lleida i a Barbastre, de tots els ciutadans que haurien de ser l’objectiu de la veritable política.
