x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

LES CENDRES
  • TXEMA MARTÍNEZ

La mar

Actualitzada 23/07/2019 a les 09:26
Les cendres

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Txema Martínez

SEGRE

Suposo que no és gens atzarós que la paraula mar sigui masculina i femenina alhora. Utilitzem la primera potser en termes més genèrics, més simples, com ara “anem al mar” o “per sobre del nivell del mar”, mentre que la segona, que curiosament és la que recull el diccionari com a genèrica, té a veure amb una feminitat que enllaça amb la maternitat, amb el principi de les coses, com volia Heràclit. Ell, en la mar, hi veia un bosc. De fet hi veia, a banda de la bellesa de la uniformitat i la coherència visual d’un discurs propi, la llavor de tot, quan a través de les seves exhalacions s’enfila cap al cel i alimenta l’aire i els astres i l’univers sencer. El foc ha de matar per existir, per ser, però la mar engendra, dóna a llum cada existència en el món, contràriament a la tradició literària, que veu en la mar una fi, la de l’aigua dels rius, una agonia, una mort.

Recordo un títol memorable d’un llibre de poemes de Pere Rovira, La mar de dins, servint-se d’una mar íntima del delta de l’Ebre però també, esclar, precisament d’aquesta mar que encabim i ens encabeix, la de la nostra pròpia immanència. Quan Herman Melville va inventar-se el capità Ahab i Moby Dick, traslladava a l’imaginari col·lectiu allò de latent que reverbera cada vegada que ens situem davant la mar i la contemplem, tant des de la ribera com endins, quan t’envolta i t’agombola com si fossis un nadó, el seu nadó, a l’albir de la intempèrie.

La gran balena blanca es mou silent i invisible igual que el nostre propi sentit del mal, de la por, quan vivim en un naufragi permanent, assedegats de balises introbables, i aleshores les obsessions, malaltisses, esdevenen el nostre aliment, verí gasolina, addicció artificial, per sobreviure.

Com a la vida, l’animal no apareix fins al final, conscients tots del poder de la imaginació i del biaix de la foscor pròpia, com fil per randa han après els mestres del cinema, des de Tauró fins a Alien o el cadàver putrefacte de la mare de Norman Bates a Psicosi.

L’horror sempre ve al final, mentre abans va teixint la teranyina que tard o d’hora haurà d’immobilitzar-te i escanyar-te. Però Heràclit tenia raó, sembla dir-te la mar mentre la mar, onada a onada, calma, et parla i et seda, t’acull i en la seva tremolor fa que transcendeixis. La mar femenina és el teu propi principi.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre