x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Teresa Ibars

L'angoixa autista del senyor Fidarsi

Actualitzada 21/05/2020 a les 09:20

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

El senyor Fidarsi tenia la por al cos. A casa, amb la seua companya i el seu fill, es feia un seguiment exhaustiu “del perill” que inundava carrers i places i que tots els mitjans de comunicació deien que els assetjava. Argentí d’origen, sabia a què es referia quan parlava d’angoixa i ell començava a tenir-ne molta. “El perill” no tenia rostre, no se sabia per on atacava i per descomptat semblava comportar un risc altament mortífer. Allò feia feresa i com més escoltava les notícies, més angoixa sentia. La humanitat sencera s’exposava a una invasió subtil i pensar-ho li va provocar, en cosa de tres dies, una davallada impressionant. El senyor Fidarsi passava la major part de les hores assegut en un racó del sofà tapat amb una manteta, certament calentona de propaganda de la cooperativa del transport amb la qual viatjava habitualment, sorrut i sense dir ni piu. Ell sempre s’havia encarregat de fer la compra de queviures i de tot el que feia falta a casa. El seu caràcter, potser perquè era argentí descendent d’italians o pot ser perquè en realitat era un home de carrer, era extravertit i molt social. Per aquest motiu el seu arraconament en el sofà, tapat amb aquella manteta de propaganda, va deixar desconcertada la família i més quan va dir que no volia sortir a comprar, que ni la mascareta, ni els guants, ni les gorres, ni totes les precaucions del món li mereixien confiança. Argumentava que la pesta bubònica, per posar un cas, la transmetien els paràsits, com ara les puces, dels animals i que vés a saber si ara no passava el mateix i..., totes les mascotes rondant pel carrer a fer les seues cosetes! La seua dona i el seu fill van fer torns per sortir només quan realment resultava imprescindible perquè es van encomanar de la por del senyor Fidarsi. El que sortia, quan arribava a casa, s’havia de dutxar amb aigua bullint fins quasi deixar-hi la pell i demostrar que no tenia cap picada de bitxo que resultés sospitosa. Amb els dies, l’home, va començar a desconfiar de la seua dona, la seua dona del seu fill i el fill de tots dos perquè eren persones d’entre quaranta i cinquanta anys i, com deien les notícies, eren els més vulnerables al “perill”. Cadascun es va confinar a una habitació de la casa sense ni ganes ni ànims de relacionar-se entre ells. Al cap dels mesos, quan tot semblava haver passat, bombers i policia van tombar la porta del seu pis, perquè els veïns van alertar que semblava abandonat i que allí havia passat alguna cosa estranya. Feia setmanes que no s’hi sentia cap soroll per no parlar de la fortor que notaven. Quan els cossos de seguretat hi van entrar, van trobar tres persones mortes –ja determinarien les autòpsies qui eren–, cadascuna tancada en una habitació i amb el rebost i la nevera plens de fato caducat i malmès. Als mitjans de comunicació se’ls va anunciar que s’obriria una investigació per comprovar si aquelles tres persones també havien estat víctimes “del perill”.

 

Aquest relat participa al concurs de Relats del Confinament del diari SEGRE.

Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 

 

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre